Testimonis d'exalumnes a l'estranger

Tres exalumnes de la Facultat (Ester Angulo, Daniel Becerra i Marta Fernández Golbano) han estat entrevistats al blog Observatori professional, que publica el Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, sobre la seva experiència laboral a l'estranger.

En els temps actuals, de manca de feina en el sector públic –un dels principals proveïdors d'ocupació per als professionals de la informació– augmenta la tendència de cerca de feina a l'estranger.

A l'entrevista, l'Ester, el Daniel i la Marta expliquen breument la seva trajectòria, les dificultats que han trobat i les seves vivències a l'estranger, i comparteixen alguns consells per als que s'ho estiguin pensant.

Des de la Xina, en Daniel recomana: «Un dels aspectes més importants quan viatges a l’estranger, és que no pots anar amb les teves idees prèvies gaire arrelades. No només els criteris professionals, sinó les formes de fer, de pensar i de resoldre coses poden ser molt diferents, i si no busques i fas amics que t’ajudin a transitar la burocràcia, se’t fa més difícil.»

L'Ester, que treballa avaluant el funcionament d'aplicacions per a dispositius mòbils en una empresa holandesa, comenta: «La grandesa de la Biblioteconomia i sobretot la Documentació és que et permet treballar en diferents àmbits. Ara a Espanya demanen community managers amb base documentalista, per exemple. En l’àmbit de l’empresa privada i sobretot al món dels telèfons intel·ligents (smartphones), tablets i pàgines web, la Biblioteconomia també hi té cabuda, no es tracta només de catalogar o estar de cara al públic resolent els dubtes informatius dels usuaris.»

Finalment, la Marta, que ja fa anys que viu per Europa (Itàlia, Grècia, Regne Unit) afirma: «Jo crec que totes les experiències són positives (ho passis millor o pitjor), perquè en treus profit, pots arribar a aprendre moltes més coses que quedant-te sempre a casa. Al principi, a Roma ho vaig passar molt malament, però després, quan hi penso, és on he après més sobre els comportaments de les persones.»

Aquí trobareu l'entrevista sencera:
http://www.cobdc.net/observatori/oportunitats-de-feina/marxar-a-lestranger-una-opcio-real/

Avui parlem amb... Stefania Lorusso

Stefania Lorusso és una jove bibliotecària que fa poc va fer una estada d'una setmana a Barcelona, i va tenir la gentilesa de visitar la biblioteca de la nostra Facultat. Es dóna la circumstància que fa anys, quan ella encara estava estudiant, va passar un semestre a la nostra Facultat com a estudiant Erasmus.

Aprofitant la seva visita a la ciutat vam tenir ocasió de fer-li unes preguntes.

Stefanía, ¿cómo es que has visitado nuestra Facultad por segunda vez?

Porqué ahora trabajo de bibliotecaria en una universidad italiana (el Politécnico de Milán) y he ganado una beca, llamada Erasmus Staff Training, que permite realizar una estancia de una semana (hasta un máximo de 6 semanas) en otra institución en Europa. El objetivo es una actividad de formación a través del intercambio entre diferentes realidades de trabajo.

¿Cuándo estuviste como estudiante Erasmus en nuestra Facultad?

En el año 2004, desde febrero hasta julio.

¿Te acuerdas del motivo que te llevó a pedir la beca Erasmus?

Como en Italia ya estudiaba en una ciudad que no era la mía (Parma), quería vivir una experiencia más estando durante una temporada en el extranjero, para conocer una realidad universitaria nueva y aprender un nuevo idioma.

Tu experiencia como estudiante en Barcelona, ¿cómo la valoras?

Muy bien. ¡La ciudad me encantó y desde entonces ha sido una de las ciudades que más amo! Es preciosa y tiene una atmósfera única, y es acogedora también. Además tuve una muy buena experiencia en la UB y en la Facultad de Biblioteconomía y Documentación. Me pareció muy bien que toda una Facultad estuviera dedicada a esta disciplina, así que todos los aspectos tienen importancia y se tratan con profundidad. Creo que es importante también para ayudar y dar una dirección a los estudiantes en el tiempo de buscar trabajo.

Supongo que no conocías el catalán cuando llegaste... ¿Esto representó un problema importante?

No demasiado. Conociendo un poco de español y, por supuesto, el italiano, podía entender algo. Una vez en Barcelona hice un curso en la UB que fue muy útil para entender mejor el idioma, hablarlo un poco, sobre todo para las clases y exámenes en la Facultad.

Y ahora estás trabajando en Milán. ¿A qué te dedicas concretamente?

Trabajo en la Biblioteca Central de Arquitectura, que es la más grande del Politécnico de Milán. Me ocupo sobre todo de catalogación, para la misma biblioteca de arquitectura y la central de ingeniería también.

¿Recomendarías a los estudiantes universitarios tener una experiencia en el extranjero?

¡Absolutamente sí! Son experiencias que abren tu mente, que permiten enfrentarse a nuevas situaciones y nueva gente, y aprender muchas cosas.


Moltes gràcies, Stefania! Moltes gràcies per la teva visita i esperem tornar-te a veure en un futur!

Avui parlem amb... Luis Aragón

A les pàgines de Mòbils BiD aprofitem, de tant en tant, per aproximar-nos a persones que tenen una trajectòria internacional notable. Amb les seves paraules podem comprovar les experiències viscudes a l’estranger i les vivències que han tingut. A més, podem agafar idees per seguir nosaltres mateixos.

Avui tenim una conversa amb Luis Aragón (nascut el 1979), que va acabar la diplomatura a la nostra Facultat l’any 2000. En el seu darrer curs va aprofitar el Programa Erasmus i va passar un semestre a Groningen. Ens el vam trobar casualment fa poc en el nostre viatge d’estudis a Alemanya, on actualment treballa.

Luis, crec que a Groningen, amb el Programa Erasmus, vas fer un curs de neerlandès i vas portar a terme el Pràcticum de la diplomatura.

Sí, allí sólo hice las prácticas obligatorias de la diplomatura porque que el resto de asignaturas ya estaban aprobadas. Lo organicé así para evitar las dificultades del reconocimiento de créditos cursados fuera y para poder disfrutar de más tiempo libre. La experiencia Erasmus no consiste sólo en estudiar sino también en poder visitar un lugar y conocer a sus gentes y su cultura y para mí eso era tan importante como la parte educativa.Respecto al neerlandés, primero hice el curso gratuito que ofrecía la Escuela de Idiomas de la UB y luego, ya en Holanda, realicé otro curso en la Universidad. Pero el único idioma que realmente utilicé durante mi estancia fue el inglés. Vivía en una residencia internacional de estudiantes y en la universidad era también mi idioma de trabajo. En este sentido, los estudiantes que estén pensando en ir hasta allí, no deben tener miedo, ya que si tienen un buen nivel de inglés el neerlandés no es necesario. Aunque siempre es interesante y divertido aprender una nueva lengua.

Va ser la teva primera sortida important de casa?

Fue la primera vez que realizaba una estancia tan larga en el extranjero y además totalmente solo, pero no fue la primera salida importante de casa. De adolescente había pasado un mes en Irlanda para estudiar inglés y en el verano antes de empezar la carrera estuve en la Sierra de la Plata y en los alrededores del lago Parime en Sudamérica, en uno de esos viajes iniciáticos pre-universidad que tan habituales son en otros países. Durante la carrera me hubiera encantado realizar alguna salida más, pero desgraciadamente antes la Facultad no ofrecía tantas posibilidades de salir fuera como ahora con las prácticas estivales. Por lo que tengo que felicitarte, la cosa ha mejorado mucho en los últimos años. Si no, ten por seguro, que durante los estudios cada verano hubiera pasado uno o dos meses fuera. Y esas experiencias seguro hubiesen ayudado también a la hora de preparar el Erasmus.

Deu anys després d'aquella experiència, quins records en guardes?

La verdad es que mi memoria nunca fue muy buena y con el paso del tiempo todo acaba siempre magnificándose y difuminándose, pero los recuerdos son definitivamente muy positivos. A nivel formativo debo reconocer que las prácticas no me sirvieron de mucho, aunque haber realizado una estancia en el extranjero siempre luce después en el curriculum y ayuda a que algunas puertas se abran, sobre todo si tienes intención de trabajar fuera. A nivel vital es donde este tipo de experiencias tienen realmente validez. Cuando vives fuera todo se experimenta de una manera más intensa, con todo lo positivo y negativo que eso comporta. Luego, claro, cuando pasa el tiempo la nostalgia también gana en intensidad. Y la nostalgia puede ser el peor de los sentimientos. Pero por todo hay que pagar un precio. Paralelamente existe siempre una sensación de irrealidad, como si al encontrarte en un lugar nuevo y utilizar otro idioma, todo lo que vives no acabara de ser del todo cierto. Lo que puede ser de alguna manera incluso contradictorio con lo que comentaba antes: se trata en ocasiones, ciertamente, de una intensidad desdibujada. Lo que supone un bonito oxímoron. Pero, claro, eso también pudo ser efecto de las drogas.


Durant la teva estada a Groningen, a més de les pràctiques i d'aprende idiomes, segur que vas aprofitar per fer turisme. Quines ciutats vas visitar? Vas fer moltes amistats en aquella època?

Sí, como te decía, quise aprovechar el tiempo al máximo y, para qué engañarse, el aspecto educativo suele ser secundario en muchas de estas salidas. Al no tener clases en la universidad tuve mucho tiempo libre para socializar y hacer turismo. Holanda es un país pequeño y puedes ir rápido a cualquier sitio. Recuerdo viajar a Amsterdam, Rotterdam, Utrecht, Delft, La Haya y a una de las islas frisias del Mar del Norte (Schiermonnikoog, si mi memoria y Google Maps no fallan). Por lo demás me dediqué a disfrutar de la ciudad, comprar LPs de segunda mano, ver conciertos de rock a precios ridículos y comer vla. Recuerdo que el invierno fue algo duro, pero la primavera fue excelente.

Després crec que vas tornar a Barcelona i vas estudiar Literatura Comparada. Si no m'equivoco vas acabar el 2004 i també vas estar treballant a la UPF. Alguna altra experiència a l'estranger en aquella època?

No sé de dónde sacas tus informaciones, pero sí, al acabar los estudios tuve la suerte de encontrar rápidamente un buen trabajo en la UPF que me permitía continuar estudiando, así que me matriculé en la licenciatura de Teoría de la Literatura y Literatura Comparada en la UAB. Me encanta estudiar y me apetecía vivir realmente el ambiente universitario. Biblioteconomía, no nos engañemos, no deja de ser un FP venido a más. Hasta el edificio de la Facultad parece un instituto. Además, aunque las bibliotecas me dan de comer, lo que realmente me gusta es la literatura. Y estudiar Literatura Comparada es una de las mejores cosas que he hecho nunca
Tras regresar de Holanda siempre tuve en mente volver a salir al extranjero. En alemán existe el substantivo “Fernweh” que significa algo así como añoranza de países lejanos, una especie de morriña pero no de tu hogar sino de ver mundo. Y creo que eso es lo que les pasa a la mayoría que hacen un Erasmus o pasan un tiempo fuera. Ya no hay vuelta atrás. En los años siguientes surgieron varias oportunidades, como un segundo Erasmus en Roma, el convenio de la Facultad con el IUE de Florencia o incluso una estancia en Croacia por un programa de la Generalitat. Pero mi lado pragmático se impuso y acabé desechando todas estas opciones, pensando que valía la pena esperar un poco, conseguir una plaza de funcionario en la UPF y después aprovechar las ventajas del trabajo público como las excedencias para volver a pasar un tiempo fuera. Craso error. Gracias a la habitual práctica mafiosa de las oposiciones no conseguí la plaza que había ocupado sin queja alguna durante 6 años. Tomar parte en unas oposiciones es como entrar en el infierno de Dante, mejor abandonar antes toda esperanza. No importa lo bien que hagas los exámenes, ni la experiencia que tengas, ni lo bien que conozcas la institución, si por los motivos que sean no te quieren o prefieren a alguna otra persona, el trabajo no será para ti. En estos procesos siempre existe el recurso final de la entrevista para tomar las decisiones que convengan al tribunal. Perdí esas oportunidades y un año de mi vida estudiando un temario tan aburrido como inútil. Me da especial rabia haber dejado pasar la oportunidad de ir a Florencia, porque ahora ya no sería posible hacerlo. Sé que hay guerras que están perdidas de antemano. Acepto la imposibilidad de cambiar el sistema, acepto su corrupción y su injusticia, pero hubiera agradecido algo de honestidad. Me hubiera ahorrado mucho tiempo y energía.

Disculpa la perorata resentida. Quizás no sea el lugar adecuado. Sé que tus lectores visitan el blog para informarse sobre el programa Erasmus, prácticas de verano, etc. Pero precisamente al ser la mayoría todavía estudiantes, me parece también interesante que sepan cómo funcionan algunos aspectos del mundo laboral. Y creo que les deberían asustar mucho más que un par de inocentes meses en una capital europea. Siempre es delicado generalizar, pero a veces es necesario para transmitir algunas ideas. En España la mayoría de los trabajos se concentran en Barcelona y en Madrid, la carrera como funcionario es tremendamente complicada y corrupta y fuera del ámbito público los trabajos están mal pagados y nuestra profesión no tiene el reconocimiento que se merece. Tras dejar la UPF estuve 2 años trabajando en diferentes proyectos cortos para diferentes bibliotecas o empresas esperando que saliera la oportunidad adecuada para ir al extranjero y, salvo excepciones, puedo decir que fue todo muy decepcionante: explotación, mileurismo, ningún reconocimiento de tu trabajo y la sensación constante de que las empresas incluso quieren hacerte pensar que deberías estar agradecido de trabajar para ellos. Salir al extranjero no me parece sólo una opción para pasar un par de meses mientras estudias, ver mundo y dar lustro a tu curriculum, sino también un paso tremendamente lógico a la hora de buscar trabajo. Evidentemente existen dificultades, pero puestos a encontrarnos con problemas, pienso que es mejor hacerlo mientras se descubre una cultura, se aprende una lengua y se conoce a gente nueva. Y también está el tema pecuniario y el respeto a tu trabajo. En Irlanda, adonde estuve a punto de ir, los sueldos pueden llegar a los 2.000 o 3.000 euros mensuales y en Alemania son bastante correctos. Otro aspecto importante es la manera de trabajar. Aun a riesgo de caer en la injusticia y las inexactitudes de la generalización, España es, efectivamente, el país de la chapuza. Llevo dos años en Alemania y, pese a haber obviamente otras carencias y defectos, la manera de enfocar el trabajo es mucho más profesional y los resultados son, en consecuencia, mejores. Ese es otro aspecto positivo de salir fuera: puedes ver otras maneras de trabajar y adaptarlas a un futuro trabajo ya de vuelta a casa. El problema es la frustración que eso puede suponer si tienes que adaptarte a mecanismos de trabajo inefectivos. Muchas empresas o incluso bibliotecas sólo quieren autómatas sin personalidad ni ideas propias que sigan unos procedimientos preestablecidos caducos.


Després de tants anys sense saber res de tu, et trobo por casualitat en un viatge d'estudis a Alemanya. Va ser una sorpresa molt agradable. Per què Alemanya? Quant de temps portes aquí? És el teu primer treball al país?

Sí, fue una grata sorpresa y una situación divertida. Lástima que tuvierais el viaje tan programado y no pudiéramos pasar un rato juntos.

Como te decía, siempre tuve en mente volver a salir y Alemania tenía la ventaja de que podía estar más cerca de mi hijo Kasimir, que vive en Flensburg con su madre. Primero realicé unas prácticas en el Insituto Cervantes de Berlín que me llevaron a irme un par de meses a Frankfurt para colaborar en el montaje de la biblioteca del nuevo Insituto que inaguraron ahora hace dos años con toda la pompa lógica del momento económico actual. Príncipe y princesa incluidos. Fue, en cualquier caso, una experiencia muy interesante y la gente que trabajaba allí fue realmente muy amable. No se tiene muy a menudo la posibilidad de montar una biblioteca de cero y valió definitivamente la pena. Además, por circunstancias, acabé pasando el invierno viviendo en un pequeño pueblo de la Alemania profunda, en el norte de Baviera, lo que también tiene su atractivo, si no te dan miedo los lobos. Luego volví a Berlín y con una beca Argo hice unas prácticas en la biblioteca del Instituto Ibero-Americano, donde finalmente conseguí un trabajo algo más estable.

Es tracta d'una biblioteca amb molts recursos i serveis, oi?

Bueno, cualquier director de biblioteca te dirá que su biblioteca no tiene suficientes recursos, pero intentando ser objetivos, sí, se trata de una biblioteca muy grande, con muchos recursos y unas 70 personas en plantilla. El Instituto-Iberoamericano de Berlín tiene la colección más grande de Europa dedicada a temas de Iberoamérica y es la tercera del mundo después de la Library of Congress y la University of Texas. Es una biblioteca básicamente dedicada a un público investigador, aunque obviamente la comunidad hispanohablante de Berlín también la utiliza. Se trata de una biblioteca pública pero con una temática especializada y que, de alguna manera, se asemeja más a una biblioteca universitaria. Además, organiza exposiciones y diferentes actividades, y entres sus colecciones también hay legados de escritores, fotografías, carteles, etc.

En què consisteix exactament el teu treball? Alguna cosa relacionada amb mapes, veritat?

Es un proyecto iniciado en julio del 2009 y de 16 meses de duración financiado por una fundación cultural estatal para la catalogación y digitalización de la colección de mapas y atlas antiguos (1500-1850) de la biblioteca. Los curiosos pueden encontrar más información aquí. Es realmente interesante y ha supuesto un reto. Nunca había trabajado con mapas y el proyecto me ha dado la oportunidad de aprender muchas cosas nuevas. Aquí se utilizan otras reglas de catalogación (RAK-WB), además de las reglas específicas para este tipo de material y las de la base de datos especializada en la que catalogo. Incluso el programa informático (PICA) es nuevo para mí. Además, obviamente, de tener el privilegio de poder tener cada día en las manos un material tan atractivo. La única desventaja es que lo de ver mapas continuamente hace que te entren aún más ganas de viajar. Así que ya estoy fantaseando con mi siguiente destino. Amigos mexicanos me cuentan que en Ciudad Juárez hay mucha demanda de bibliotecarios.

Recomanaries la biblioteca si finalment aconseguim establir un conveni de pràctiques amb ells?

Sin duda. Quien venga seguro que aprenderá mucho. Aquí están acostumbrados a tener constantemente practicantes, tienen en cuenta sus deseos de formación y no escatiman tiempo en enseñarles cosas nuevas. Son plenamente conscientes de que vale la pena invertir una hora en explicar algo, si luego esa persona te va a solucionar el trabajo de 10 horas. Así que nadie debe tener miedo de acabar colocando libros en las estanterías o haciendo fotocopias, porque eso no les pasará. Además la atmósfera de trabajo es muy relajada, lo que es muy importante. Es agradable saber que puedes hacer una pausa y pasar 5 minutos charlando con un compañero sobre el partido de fútbol de la noche anterior o flirteando con una usuaria y que tu jefe no te va a decir nada. Parece una tontería, pero mi experiencia me dice que los superiores suelen olvidar que sus subordinados también son personas.

És difícil trobar feina pel teu compte a l'estranger?

Bueno, evidentemente hay algunas dificultades añadidas y cada país tiene su idiosincrasia, pero tampoco es que la situación en España sea, especialmente ahora, muy favorable. Hay que mantener una actitud activa e invertir tiempo. A mí me costó un año encontrar este trabajo, pero mientras, hice otras cosas. Siempre hay becas, prácticas, cursos, etc. Mientras se busca hay que mantenerse activo y seguir formándose. Hay que perseverar y ser paciente. Y ahora tenemos la suerte de que existe Internet. A veces tanta información puede sobrepasarte, pero es definitivamente mejor que esté ahí. Siempre hay un factor de azar, pero la voluntad juega un papel decisivo. Chandler escribó que el mucho empeño es un pobre sustituto del talento, y es efectivamente cierto, pero puestos a carecer de estrella, ese empeño y esa perseverancia son en ocasiones buenos aliados.

Els idiomes són també importants...

Claro. Además siempre he tenido la sensación de que en Espana no hay un interés real por aprender otros idiomas. Incluso existe a veces un cierto orgullo de no saber correctamente el inglés. Lo que no deja de ser, claro, una máscara para disimular la ignorancia. Aunque es evidente que los medios de comunicación o los políticos tampoco dan muy buen ejemplo. Verbigracia la discusión sobre el doblaje de películas. El debate no debería ser cuántas películas se doblan al catalán, sino, si acaso, cuántas se subtitulan en catalán. A día de hoy el inglés es imprescindible y un segundo o incluso un tercer idioma es cada vez más necesario.

Ja per acabar, m'agradaria que enviessis unes paraules als estudiants que tenen dubtes de marxar fora. Et sembla una experiència positiva?

Me temo que no te voy a responder nada original. Si los que hayan leído las opiniones que hasta ahora ha ido dejando la gente en el blog todavía no están convencidos, no creo que pueda añadir nada que los convenza. Es normal y lógico tener reservas, dudas e incluso miedo antes de irse a pasar un tiempo fuera. Sobre todo a según qué edades o en según qué momento vital. Yo también las tuve. Pero en el caso de los Erasmus o las prácticas estivales, siempre tienes el respaldo de la Universidad detrás, lo que lo facilita todo un poco. Y con Internet es mucho más fácil preparar los viajes, informarse, mantenerse comunicado con la vida que se deja atrás o incluso refugiarse en él si las cosas van mal dadas. Definitivamente vale la pena ser valiente y darse una patada en el culo. La experiencia a vivir siempre va a ser positiva. Incluso todo lo malo que pueda pasarte, los nervios, los miedos… todo, no va a ser más que una parte más de tu aprendizaje vital. Y en el fondo se trata de eso, de vivir, de hacer cosas nuevas, de aprender, de crecer como persona. No concibo la vida sin la motivación de nuevas experiencias o nuevos retos. Me sorprende encontrarme en ese nuevo invento infernal llamado Facebook con compañeros de colegio que nunca han salido del barrio e incluso trabajan en el colegio en el que estudiamos. Me parece una opción tan válida como cualquier otra, pero no puedo evitar sentir cierta tristeza cuando lo veo, porque no va nada conmigo. La vida te ofrece tantas cosas que me parece absurdo no poder aprovecharlas. Y viajar o pasar un tiempo fuera es una de ellas. Hay tantas cosas que ver y vivir... Evidentemente no se puede tener todo y toda elección implica una renuncia, pero creo que hay que ser valiente, estar abierto a probar cosas nuevas y darse siempre la oportunidad de fracasar.

Res més. Moltes gràcies per les teves paraules!

Objetivo Bruselas: un bloc necessari si vas a la capital d'Europa

Tal com vam anunciar en una entrada anterior, Mòbils BiD s'ha vist distingit amb un dels premis del Concurso Espacio Blog Europa, que per segon any consecutiu ha organitzat la Delegació a Espanya de la Comissió Europea. Concretament, ha obtingut el guardó al millor bloc en la categoria «Erasmus». Però no l'ha rebut sol: un altre bloc, titulat Objetivo Bruselas ha estat premiat en la mateixa categoria, ex aequo. Aquí el podreu consultar: http://objetivobruselas.blogspot.com/.

El premi va consistir en un viatge a Brussel·les per visitar les institucions europees, on tot el grup de premiats fou rebut per diferents responsables, que els oferiren diferents xerrades. Sobre aquest viatge ja vam publicar una entrada anterior. Durant aquesta estada vam tenir l'oportunitat de conèixer els responsables d’Objetivo Bruselas.

En la foto següent podem veure, d'esquerra a dreta, Jorge Gutiérrez, Alberto Pascual i Ricardo Blanco:


Vegem el que ens explica Alberto Pascual, el seu principal responsable.


Alberto, en primer lugar, quiero agradecerte la entrada que dedicasteis hace unos días a Mòbils BID en vuestro blog. Cuéntame brevemente en qué consiste vuestro blog, Objetivo Bruselas.

Objetivo Bruselas es un blog que nació, como su nombre indica, con el objetivo de ayudar a toda la gente hispanohablante que llega a Bruselas por diversos motivos, pero principalmente por programas de movilización como Erasmus, becas Leonardo, becas para trabajar en el Parlamento o en la Comisión… Aún así, prácticamente cualquier persona que comienza una nueva vida en la ciudad tiene la posibilidad de encontrar la información que necesita.

Cuando llegamos a una nueva ciudad es muy difícil encontrar piso, saber cómo funciona el transporte público, cómo crear una cuenta bancaria o cuáles son los mejores supermercados de la ciudad. Así que nosotros somos como una brújula, una guía que ayuda a los hispanohablantes a poner su particular pica en Flandes y no morir en el intento.

El blog se divide en varias secciones y cada una ayuda a su manera al recién llegado. Tenemos una «Guía del Superviviente» donde se puede ir encontrando información práctica para comenzar una nueva vida en la ciudad: desde el momento en que coges un avión hasta que llegas a Bruselas.

También tenemos entradas dedicadas a la cultura de la ciudad, actos que pueden interesar a la gente y sobre todo historias de personas que han comenzado su vida aquí y cuentan su experiencia para que la gente vea que Bruselas es una opción por la que apostar.

Pero hay muchas más cosas que ofrece la página que animo a la gente a que sean ellos quienes la encuentren.

¿Quiénes sois los que lo lleváis, y desde cuándo?

Hace casi 6 meses que comenzamos el blog como una iniciativa que se me ocurrió para complementar el trabajo que se hace en el programa de radio que llevábamos en Radio Alma (101.9) de Bruselas. De manera que lo que se escuchaba en la radio se pudiera seguir también en Internet y la gente tuviera oportunidad de rescatar toda la información que habíamos utilizado en la emisión.

La idea surgió porque yo también era un recién llegado a la ciudad y veía que faltaba un servicio diario dirigido directamente a hispanohablantes que comenzaban una nueva vida y que también fuera de interés para quienes estaban ya en la ciudad, así que unimos la cultura y la información social y surgió el programa de radio, que desembocó en el blog por el que hemos ganado el premio.

En el programa me ayudaban de manera activa Jorge Gutiérrez y Ricardo Blanco, copresentadores y técnicos en la radio, que han aportado gran parte de la información que usamos y por supuesto su voz en gran parte de las entradas del blog, que corresponden a los diferentes programas que hemos ido haciendo. Y yo soy el autor material del diseño del blog, de mantenerlo diariamente, actualizar las diferentes entradas, contestar a la gente que nos pregunta sus dudas y de conseguir que haya un seguimiento no sólo del blog sino de su página fan en Facebook (http://www.facebook.com/objetivobruselas).

Somos un servicio público y queremos que la gente se sume a nuestro proyecto para seguir ayudando cada vez a más gente.


Bruselas tiene fama de ser una ciudad un tanto gris y aburrida. Seguro que vuestro blog ayuda a descubrir sitios interesantes y divertidos, ¿no es así?

Es una de la cosas que pretendemos. Esa fama de la que hablas también la escuché yo antes de venir, y cuando llegué, en pleno invierno, me dije, ¿Qué hago aquí? Pero como siempre decimos en el programa, la ciudad más que para visitarla, es para vivirla día a día. Eso te hace dar cuenta de la cantidad de actividades que hay para hacer; había fines de semana que era imposible acudir a todos los actos que se organizaban en la ciudad: desde festivales de música, de cine, de teatro…

Nuestro objetivo es tirar ese mito y mostrar a los recién llegados que aquí no hay tiempo para aburrirse y que todos los días se puede hacer algo en la ciudad. Lo que sí que es cierto es que los inviernos son tan duros en la ciudad que los bruselenses aprovechan el buen tiempo para salir a la calle y hacer todo lo que el frío no les ha dejado. Así que recomendamos las fechas de marzo-abril en adelante para acudir a la ciudad. Y si eres estudiante, en todo el curso verás el cambio que sufre la ciudad, pero una cosa es cierta, más que echarte para atrás, engancha.

Lo original es que vuestro blog se complementa con un programa de radio, ¡en Bruselas y en castellano! Cuéntanos un poco cómo surgió y en qué consiste.

Yo acabo de finalizar una beca Leonardo en Bruselas que me permitía trabajar en una radio local de Bruselas que habla cinco idiomas (italiano, portugués, griego, francés y español). Tenía la oportunidad de hacer un programa en castellano de la temática que quisiera y se me ocurrió hacer una emisión que ayudara a gente que se encontraba en la misma situación que yo y tuviera las mismas dudas y programa a programa he ido conociendo más la ciudad y lo que ofrece. Así que Objetivo Bruselas me ha ayudado a enamorarme de la ciudad.

Jorge Gutiérrez me ayudaba a copresentar el programa de manera desinteresada, porque la radio es asociativa y nadie se lucra por ayudar en ella. Así que me ha ayudado de manera desinteresada a sacar el proyecto adelante. Ricardo Blanco, por su lado, también es becario de Radio Alma y se unió al proyecto para echarnos una mano, y el resultado ya lo podréis ver que ha sido muy bueno y quiere seguir siéndolo.

El programa se emite todos los martes de 7 a 8 de la tarde y es el primer lugar donde creamos el programa, que posteriormente cortaremos en diferentes piezas y que se vuelca en el blog a lo largo de la semana con diferentes posts. Así siempre hay contenidos que ofrecer a nuestros oyentes y seguidores a través de Internet.

Desde luego que con el blog y el programa de radio prestáis un servicio muy útil a los estudiantes desplazados a la capital de Europa. ¿Tenéis pensado ampliar vuestra oferta o incluir alguna innovación en el futuro?

De momento el programa se toma un tiempo de descanso en la radio, pero el blog se va a seguir manteniendo activo diariamente, actualizando la información y ofreciendo nuevas maneras de comunicarla para que sea atractiva a nuestros seguidores. Así que no nos vamos del todo, seguiremos en la web y sobre todo tras recibir el premio, que para nosotros es gasolina que nos permite seguir adelante por mucho tiempo.

Creemos en el proyecto y sabemos que la gente disfruta escuchando las voces de quienes lo hacen, así que vayamos donde vayamos haremos lo posible por grabar nuestras piezas con voz y que formen parte de la vida cotidiana de quienes nos siguen sea en Bruselas o en España.

Queremos ser un referente en la ciudad y hacer que todos se unan en grupo, ser un punto de encuentro y de ayuda. Sin duda, si alguien tiene algún problema, queremos estar ahí para ayudarlos.

Nos gustaría cambiar el diseño y hacer el blog mucho más accesible y de fácil navegación. Pero eso requiere trabajo y tiempo que espero dedicarle en verano, y además, tanto Jorge Gutiérrez como Ricardo Blanco, seguirán echándome una mano allá por donde estén.

Pues nada más: te agradezco tus palabras y reitero mis felicitaciones por vuestro trabajo. ¡Hasta pronto!

Gracias a ti y enhorabuena por la labor docente y social que cumples ayudando a tus alumnos. Nosotros estaremos encantados de acogerles si vienen a la capital de Europa.

Avui parlem amb... Geoffrey West, cap de la Secció Hispànica de la British Library

Aprofitant una breu estada del Dr. West a Barcelona, tenim la sort de compartir amb ell una estona i mantenir-hi una agradable conversa. En Geoffrey West és el cap de la Secció Hispànica de la British Library, una de les biblioteques on els estudiants de la Facultat poden portar-hi a terme un període de pràctiques a l’estiu, en el marc del nostre concurregut programa. La conversa va tenir lloc en castellà.


Geoffrey, ¿cuál es el motivo de tu estancia en Barcelona?

Ha sido la exposición sobre Palladio que se inaugurará mañana en CaixaForum. He traído dos libros de la British. Y aprovecharé la estancia para hacer una visita a la librería que suministra la mayoría de nuestros libros españoles. Espero también poder consultar algunas obras en la Biblioteca de Catalunya. Así que tengo un horario bastante lleno.


En verano del año pasado iniciamos la colaboración entre la British Library y la Facultat por lo que se refiere al programa de prácticas de verano. Ahora hace un año, la estudiante María Ángeles Molina disfrutó por primera vez de esta experiencia (podéis leer sus impresiones en un mensaje de Mòbils BiD). ¿Qué programa de prácticas tenéis pensado para los estudiantes de Biblioteconomía que desarrollan prácticas en vuestra sección?

Claro, el programa depende en parte de los intereses y la experiencia de cada estudiante. Si le interesa el libro antiguo, por ejemplo, es posible idear un pequeño proyecto de investigación sobre nuestros fondos. Siempre hay cosas que merecen ser mejor conocidas entre los investigadores y bibliográfos. Por ejemplo, María Ángeles trabajó con nuestra colección de documentos históricos y panfletos políticos de México. Hay miles, dispersos entre varias signaturas, y no es nada fácil encontrarlos en el catálogo general. Hace falta un resumen de las signaturas más importantes. Hay también actividades más rutinarias: redactar listas de duplicados, registrar donaciones, chequear ofertas de libreros contra nuestro catálogo. Al ser una biblioteca muy grande y bastante diversa, es necesario pedir a colegas de otros departamentos que dejen a los estudiantes pasar algún tiempo con ellos o que les informen sobre su trabajo. Me refiero a los servicios que se prestan en las salas de lectura, o a los trabajos que se hacen en el Conservation Centre.


¿Recibís muchos estudiantes en prácticas extranjeros, durante todo el año?

Muchos estudiantes nos preguntan si hay posibilidad de hacer prácticas con nosotros, pero el problema es la falta de espacio y el acceso a ordenadores. En el departamento de impresos europeos sólo es posible recibir a uno, o a una, estudiante durante un período. Y sí, organizamos prácticas durante todo el año.


La Sección Hispánica de la British Library es una de las más valiosas de este tipo de material fuera de la Península. Contiene documentos no sólo de España, sino también de Hispanoamérica. ¿Cuál es el origen de esta colección?

Adquirimos gran parte del fondo antiguo hispanoamericano por compra durante el siglo XIX. Hubo varias subastas en Europa y la entonces Biblioteca del Museo Británico aprovechó la oportunidad para enriquecer su colección. En el siglo XX los precios subieron considerablemente y hemos preferido dedicar nuestros recursos a libros modernos. Además los verdaderos tesoros, los ‘monuments of printing’, deben estar hoy en su país de origen. Con el desarrollo de las nuevas tecnologías las personas interesadas en el resto del mundo puede tener acceso a ellos.


Aparte de las tareas de gestión de la sección, el Dr. West encuentra tiempo para llevar a cabo investigación, que han dado lugar a publicaciones especializadas. Por ejemplo: "Los fondos vascos de la British Library" o "Libros religiosos coloniales de la British Library: libros impresos en México, Perú, Chile, Cuba, Ecuador y Guatemala, 1543/4-1800". ¿Qué líneas de investigación llevas a cabo en estos momentos?

Por falta de tiempo trabajo sobre todo sobre nuestros propios fondos, su procedencia y la política de adquisición de la biblioteca en el pasado. Así que me interesa también la historia del comercio del libro antiguo. Sin embargo en estos momentos hago algo diferente: estoy preparando un trabajo sobre las revistas catalanas de vanguardia. Será un capítulo dedicado a Barcelona en un libro que se editará sobre las revistas de todas las vanguardias europeas importantes de las primeras décadas del siglo XX.


Para terminar: ¿cómo valoras las estancias al extranjero de los estudiantes universitarios? ¿Crees que les aporta una experiencia útil para su desarrollo profesional?

Espero que nos lo dirán ellos mismos... Yo creo que sí porque siempre es posible aprender algo de lo que se hace, o de cómo se hace, en sitios diferentes. También se da la posibilidad de hacer contactos que podrían ser útiles en su carrera futura. Y se aprende el vocabulario de la biblioteconomía en otro idioma, lo que puede ser muy útil en este mundo internacional.



Apreciado Geoff, muchas gracias por tu atención.

Avui parlem amb... Jordi Gasull

En Jordi Gasull (nascut al Morell, el 1968) va acabar la diplomatura en Biblioteconomia i Documentació al nostre centre fa bastants anys, el 1995. Just quan acabava la carrera va guanyar una beca d'estiu per treballar a ECHO, que era una distribuïdora de bases de dades de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg.

Era la teva primera experiència a l'estranger? Quins records guardes d'aquella feina?

Doncs sí, fou la primera. I suposo que em devia agradar, perquè encara no he tornat!!

Deixa'm afegir, però, que per anar a Luxemburg, vaig comptar amb l'ajut dels meus col·legues del Patrimoni Bibliogràfic de la Generalitat, que em van permetre prendre'm el temps per realitzar aquesta beca d'estiu.

He de dir que en aquell temps parlava força bé l'italià i estava temptat de demanar la beca a l'Institut Europeu a Florència, però finalment el meu desig de realitzar tasques de documentalista van fer-me decidir per Luxemburg. Un cop hi vaig arribar, vaig trobar-me, per una banda, amb un ambient relativament tranquil (era el mes d'agost), però per l'altra banda, molt dinàmic. Fou realment apassionant aterrar a una empresa privada (Infopartners) que duia el projecte de gestió de les bases de la Comunitat (ECHO). La suposada tranquil·litat em va permetre arribar a conèixer bé els meus col·legues i les seves tasques i projectes en un temps molt curt.


Si no recordo malament, la beca era per dos mesos, però després et van contractar per continuar un temps més, oi?

Doncs sí i no. Efectivament, la beca era per dos mesos, el que va passar però, és que ja abans d'acabar el primer mes vaig trobar feina en un altre projecte per a la Comissió que, de fet, el duia un competidor de l'empresa on jo feia la beca.

Tot va passar molt ràpidament i demostra que de vegades cal estar al lloc oportú en el moment oportú. Resulta que una de les becàries que l'Escola [l’antecessora de la Facultat] havia enviat l'any anterior, la Xantal Romaguera, s'havia quedat a treballar per a un projecte anomenat Eurotech Data, que en aquella època el gestionava també la mateixa Infopartners. Poc després de l'arribada de la Xantal, però, el contracte del projecte havia tornat a sortir a licitació. Una altra empresa, l'escocesa Cartermill, se'l va emportar i tot l'equip va passar a la nova empresa. Poc abans de la meva arribada, però, la Xantal va decidir tornar a Catalunya, i el meu tutor a Infopartners, en Marc Willem, va tenir l'amabilitat de posar-me en contacte amb els responsables de la Comissió que buscaven algú per substituir la Xantal. Estic molt agraït al Marc, perquè en el fons ell li estava fent la feina als seus competidors, que eren els que havien d'espavilar-se per trobar algú. Així que l'onze de setembre del 95 vaig començar a Eurotech Data –cal dir que el projecte va passar a mans d'Arthur Andersen l'any 99.


Quan estaves a Arthur Andersen vas publicar un article a El profesional de la información, el 1999. Què pot aportar un diplomat en Biblioteconomia i Documentació en una organització com Arthur Andersen?

Tal i com jo recordo la meva estada a l'Escola, hi havia una barreja de «saber fer» i «voler aprendre» molt interessant: a tota l'experiència d'anys i anys en la gestió de centres i tasques bibliotecàries, s'afegia en aquella època una gran expectació pels canvis tecnològics: bases de dades en CD-ROM, en línia, els Gophers… i finalment els primers webs.

En la meva experiència a l'estranger, tant a empreses petites com grans, aquesta combinació és sempre benvinguda. Totes les organitzacions miren de progressar amb la voluntat de fer coses noves tot basant-se en l'experiència i els coneixements ja acumulats.


Després d'Eurotech Data, quina ha estat la teva trajectòria professional? Sempre més en l'entorn de les institucions europees?

A Eurotech Data m'ho vaig passar d'allò més bé. Era un equip petit, amb un bon pressupost, on jo duia totes les recerques en línia (Dialog, STN, DataStar, Investext, etc.) per als meus col·legues. I en fèiem un munt, de recerca!! Hi tenia força llibertat per assistir a cursos (a França, Bèlgica, Holanda, Anglaterra) o anar a fires (l'Online de Londres, etc.). Em sentia un crack! Tot i que era apassionant i intens, em venia de gust deixar Luxemburg: el país és petitó i jo sentia que havia exhaurit totes les possibilitats que m'oferia. Era difícil trobar-se amb joves solters que s'hi quedessin més d'un parell o tres anys (a no ser que fossin funcionaris d'alguna institució europea). Quan amb la meva companya vam decidir de traslladar-nos a Brussel·les, l'abril del 2000, vaig decidir de buscar-me la vida. L'ambient a Arthur Andersen no m'havia deixat una bona impressió i vaig mirar de trobar feina pel meu compte. No fou fàcil perquè a principis del 2000 la bombolla d’Internet havia començat a esclatar, i moltes consultores començaven a trobar-se immerses en escàndols i altres afers semblants. Tanmateix, vaig tenir sort de trobar de seguida feina com a «content manager» a LegalNews, una petita empresa ubicada a París que acabava d'obrir una web especialitzada en dret europeu.

El meu record d'aquesta experiència és que va ser prou interessant veure l'altre costat de la informació, és a dir, des del punt de vista del proveïdor. També va ser una magnifica introducció al funcionament de les institucions europees, cosa que va ser-me molt útil quan l'empresa va plegar la web europea per tal de passar les meves opos a la Comissió Europea.


I ara estàs col·locat a la Biblioteca Central de la Comissió Europea, a Brussel·les. Fes-nos cinc cèntims del centre i de les tasques que hi fas.

Ha ha! No sé si «col·locat» és la millor descripció, però ja veig el que vols dir. Totes les empreses per on he passat han acabat plegant, o sigui que espero que aquesta duri una mica més!

La Central gestiona la seva pròpia col·leccio i sala de lectura, amb un fons força interessant sobre la integració europea. Al mateix temps, però, també coordina el funcionament de les biblioteques d'altres Direccions Generals de la Comissió (cada DG equival a una mena de ministeri). Això vol dir que gestiona moltes tasques tècniques com l'adquisició i catalogació per a tota una munió de biblioteques –a més del sistema informàtic de gestió, que també és gestionat per nosaltres.

A la Central vaig aterrar justament quan estaven a punt d'escollir un nou sistema de gestió. A mi, doncs, em van posar al miniequip de responsables tècnics de la migració. He estat molt de sort, perquè és realment una feina apassionant i que em permet conèixer el funcionament de les nostres biblioteques com qui diu des de les «entranyes».

(Petit parèntesi: és curiós observar com a les institucions europees el que aquí anomenem «systems librarian» acostuma a recaure en bibliotecaris espanyols: el Consell té l'Andrés, de València, mentre que els Comitès (de Regions i l'Econòmic i Social) tenen la Isabel, d'Astúries.)

Durant la migració al nou sistema (Aleph 500, de l'empresa Ex Libris) em van correspondre diverses tasques, però la que va caure principalment sobre les meves espatlles va ser l'actualització del nostre opac, ECLAS, la qual cosa, des del meu punt de vista, és quasi quasi com si et toqués la loto.


Des de la teva perspectiva, creus que és fàcil introduir-se en el món laboral de les institucions europees? Quines recomanacions faries a un estudiant que s'ho estigués plantejant?

Uff! Bona pregunta! Em fa la impressió que cada vegada és més difícil. Cal tenir en compte que hi ha cada vegada més països membres i, per tant, més «competidors» potencials, sobretot si pensem en les típiques oposicions, que són la manera més fàcil i directa d'entrar a la plantilla.

Hi ha també altres proves per fer llistes de candidats que poden ser contactats per contractes temporals, fins a tres anys, em sembla. Durant aquest període, molts col·legues aprofiten per conèixer millor les institucions, presentar-se a oposicions, o simplement fer contactes que els permetran de continuar treballant a Brussel·les, sigui a les institucions o en algun altre àmbit. A mi em sembla que la Meri us podria explicar millor com funciona aquest mon. [Vegeu l’entrevista que li vam fer a Mòbils BiD aquí: http://mobilsbid.blogspot.com/search/label/Meritxell%20Gallego.]

De totes maneres, animo a tothom a intentar-ho. M'he trobat amb un munt de col·legues de totes les nacionalitats (i encara més ara amb els «nous» països membres) però mai m'he considerat inferior a cap d'ells. Potser els dels nous països vénen molt ambiciosos, es mouen molt i fan molt de «networking», però no ens hem de deixar impressionar per això.


Tot i que les oportunitats existeixen i el cost dels viatges és prou assumible, només una minoria dels nostres estudiants passen una temporada de la seva carrera estudiant o treballant a l'estranger. S'estan perdent alguna cosa? Què els aconsellaries?

Això em sorprèn molt. Què més hauria volgut jo que tenir les facilitats d'avui en dia!! Potser ara és diferent, però a principis dels 90 jo tenia molt clar que per fer de documentalista calia sortir a l'estranger.

Però bé, encara que la situació hagi pogut millorar i avui en dia els nostres estudiants tinguin la possibilitat de començar a treballar abans d'acabar els seus estudis, jo els aconsellaria igualment que sortissin. Que no s'ho pensin: que agafin les maletes i... avall!!

Cal ser curiosos, voler veure altres ambients, altra gent, altres maneres. Potser és veritat que la curiositat va matar el gat... però fa reviscolar el bibliotecari-documentalista!! Que sigui a Utrecht, a Cardiff, a Salònica o Sòria, poc importa... tot bibliotecari hauria de confrontar-se al repte de treballar en un ambient que no és el seu.

Per no parlar de com n'és d'enriquidor a nivell humà: amistats, llengües, menjars, paisatges!!!

No vol dir que a fora es treballi sempre millor, però penso que si un jove diplomat no ha tingut mai la curiositat de sortir ho tindrà sempre més difícil per trobar la feina dels seus somnis. Jo també he estat encarregat de contractar documentalistes i he de dir que quan tenia els currículums jo sempre hi buscava el mateix: com demostraven els candidats la seva curiositat i ganes d'aprendre? Els estudis i títols estan bé, però per a mi les estades en altres ciutats i/o països eren sempre un indici molt revelador. Mai vaig decantar-me per un candidat que no hagués tingut una experiència lluny del lloc on residia o havia estudiat.


Moltes gràcies, Jordi. Molta sort en el futur!

Impressions d'estudiants Erasmus estrangers de pas a la nostra Facultat

A continuació reproduïm una conversa que vam mantenir amb tres estudiants Erasmus que van passar el primer semestre d’aquest curs a la nostra Facultat.

Es tracta de Maria Tzivanaki i Sofia Valkanidou, de Grècia, i Jules Pierre Cornet, dels Països Baixos. La conversa es va desenvolupar en anglès.

Pregunta. Maria and Sofia, you are coming from Greece, aren’t you?

Maria: Yes, from Thessalonika. Precisely, from the Technological Educational Institution of Thessaloniki (http://www.teithe.gr/index_en.html). We are studying Library Science and Information Systems there. This is our last year of studies and we will start our 6th month, of practice.

Pregunta: And you, Jules Pierre, where are you coming from?
Jules: I come from the Netherlands; this is my last year at the university. I’m studying Communication and Information Systems at the School of Communication & Media of the Hanze University Groningen (http://www.hanze.nl/communication&media).

Pregunta: Why did you decided to come to Barcelona with Erasmus?
Maria: I chosed Barcelona because I visited the city in the past and I like the city, the way of life, the climate and I also have already some friends which help me with the life here.

Sofia: In principle I chose Barcelona to stay one semester because I have heard that the libraries in Barcelona are very developed and they have a work system a bit different in comparison with the libraries of my country. I am here because I would like to find out these differences on the work places.

Pregunta: Ok, and you Jules, why this choice?

Jules: I decided to come to Barcelona for three reasons: I like the climate and the city, to obtain a benefit of the stay at your Faculty, and to improve my Spanish.

Pregunta: My second question is if you were aware of the linguistic reality of Catalonia.
Sofia: Yes, I have some idea. But when you really realize the reality is when you are living here. It has «una mica» of difficulty!
Maria: I was aware of the situation because I visited the city sometimes before, and I was a bit worried about that, because I wanted to come to improve my Spanish language level, because I already took some classes and I also started to study Catalan language because I would be staying for long amount of time and I decided I didn’t have time to study the other language Catalan because I would confuse me more with the Spanish so I just want to improve my Spanish.

Pregunta: In fact if I am right you Maria are doing your Practicum at an organisation where English language is the world language, isn’t it (Médicos sin Fronteras: http://www.msf.es/)?
Maria: Yes, in the whole organization English is very used and the most of the resources of the library are in English, so I don’t have any problem in my working with my colleagues. But this is a general aspect of Catalonia: it gives me the sense that if you want to life here in Barcelona and develop your career here you need to learn Catalan.

Pregunta: And Jules, did you know that Catalan was a reality here?
Jules: Yes I’ve heard before, so I started to learn Spanish and also a little bit of Catalan; but the most important things are in English. In the beginning it can be confusing, but in the end you are able to distinguish the two languages and learn how to use both Spanish and Catalan.

Pregunta: Please specify some differences between this Faculty and the Faculty where you come from.
Maria: There are some differences, yes. First of all the Faculty here in Barcelona is in the centre of the city, and the Faculty of Greece is outside the city. I have to drive or take the bus 20 minutes to arrive, and there are some differences in the building, structure, materials, here in this university seems that the infrastructures are better and there are a lot of students, and it gives me the sense that there is a quantity and quality of materials and resources compared with my university which is less adequate in this level.
Jules: The classes are more or less the same, but a big difference is that in Holland we use more books and classes are more theoretical. You have to study more at home, here in Spain you have more classes and the classes are more practical. The Universitat de Barcelona is much bigger than my University in Holland. The faculty in Barcelona is about the same size.
Sofia: The differences are a lot, and very important: first of all, this Faculty is very big! I have to say it: boys, my Faculty is the half of this! The name of my Faculty in Greece is "Librarianship and Information Systems". In fact is a Technical Institute, not a University. The studies take 4 years, not 3 like here. The Practicum in Greece last for 6 months, not 3 as here is. And at the end of the Practicum we don't have to prepare a written paper (and obviously we have no oral presentation of that). We have 6 months of placement and then we have to prepare a final project about one of the topics of the curriculum.

Pregunta: Another question is if you are enjoying your stay here.
Maria: Yes, I am, sure. I’ve already friends in Barcelona I enjoy my time doing the practice and the conditions there and the life in Barcelona is very interesting wherever age you are: if you are a student or older you have many opportunities in doing things, like concerts, getting to know the city, the bars, the restaurants…

Pregunta: The level of life cost is higher?
Maria: Yes it is. The level of life cost here in Barcelona, specially the rent, but cafeterias and bars are cheaper here, so you can save money out of that. It’s true that the rent of the flat is too high.
Sofia: Globally speaking is a very nice experience! You can live in a foreign country where everything is different: the meals, habits, the way of thinking, etc. These reasons will be worth it. Yes! I love it very much!

Pregunta: Do you recommend to any student the experience to stay in another country for some period?
Maria: Yes, definitively. I’ve already been an Erasmus student in another country, in England. I would recommended this kind of activity since is very nice to have an experience in another way of life in another country, another academic experience both under or postgraduate: it is very interesting and very useful for your career and for your life, for your character and personality, I definitively recommend to everybody whatever stage they are in their studies and get to know something different and maybe better.
Sofia: Of course I recommend this experience! All my friends in Facebook already know and see this experience in Barcelona by my pictures! He he
Jules: I would definitely recommend to study in another country. You will learn so much new things and make new friends. It is also good for your personality. I recommend that you will learn the language before you go, it makes things a lot easier.

Pregunta: Do you think that this experience can improve your professional curriculum in order to find a good job?
Jules: Yes, that's right. The life experience of going to study abroad and also see a different kind of education system, permits you discover also what you like and what you don’t like of your career. Especially if you want to work in Europe, you can use all your gained experience for your future career and job.

Dear friends, thank you very much for your impressions!

Avui parlem amb... Adela d'Alòs (doc6)

doc6 és una de les empreses col·laboradores amb el programa de pràctiques d'estiu a l'estranger de la Facultat, cosa que agraïm sincerament. Aquesta companyia compleix enguany el 20è aniversari de la seva fundació i amb aquest motiu mantenim una agradable conversa amb Adela d'Alòs-Moner, sòcia fundadora de l'empresa.

Llegint la memòria anual de doc6 crec que es pot dir que és una empresa força potent en el nostre sector, amb més de 100 empleats (la gran majoria professionals del nostre camp), oficines a Barcelona i Madrid, i un capital social de 246.000 €. Hi ha algun àmbit d'actuació del que et sentis especialment satisfeta?

Sense ànim de ser pretensiosa, del que em sento més satisfeta és d’haver contribuït, d’alguna o altra manera, a la millora de moltes organitzacions, quant a la gestió de la documentació i el coneixement corporatiu. En molts projectes nosaltres hem après dels clients i ells de nosaltres. El més satisfactori és quan es produeix aquest «creixement compartit».

Et vas diplomar en Biblioteconomia i Documentació el 1973, i després de treballar uns anys a la Universitat Autònoma i a l'Ajuntament de Barcelona decideixes fundar, el 1988, una empresa de serveis documentals. Una curiositat: el número 6 de «doc6» de què ve?

La resposta és molt simple: anàvem enviant propostes de nom al registre de la propietat i ens les retornaven perquè ja estaven registrats. Finalment varem decidir que ens diríem doc6 ja que tractàvem amb documentació i els socis fundadors érem sis.

Entre 2000 i 2003 vas ser presidenta del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya. Durant aquella etapa devies constatar que la imatge de la nostra professió a la societat no és tan bona com voldríem. Creus que ens espera un futur millor?

Més que la imatge «no era tan bona com voldríem» el que vaig constatar és que érem «invisibles». No tinc del tot clar el futur que ens espera; ara competim amb moltes altres professions. En qualsevol cas, que el futur sigui millor o no dependrà fonamentalment de cadascú de nosaltres, de l’actitud davant la societat i en el nostre entorn laboral.

L’element clau és el compromís i la implicació professional, en primer lloc en l’àmbit laboral, i després amb la societat i amb les associacions professionals —en aquest cas el Col·legi—. Només amb un col·lectiu compromès socialment hi pot haver un Col·legi que faci visible la responsabilitat social dels professionals i, en conseqüència, transmeti la imatge de la professió.

D’altra banda, deixa’m aprofitar per qüestionar l’anomenada «societat de la informació». És evident que hi ha una explosió d’informació i de xarxes de comunicació però, el que també és evident, és que la informació que realment necessitem per la presa de decisions —personals i col·lectives— no la tenim. Sabem molt de Fórmula 1 i del que fan els famosos, però milions de persones no sabien que quedarien afectats per les subprimes i que molts d’ells perdrien la casa; per fer un exemple. És a dir, la informació que de veritat condiciona les decisions polítiques i econòmiques que ens afecten a tots —guerra d’Iraq, per exemple—, no les sabem.

Parlem de la formació dels futurs professionals. Tu que tractes amb molts diplomats i llicenciats recents, i que coneixes a bastament les necessitats del mercat, creus que hi ha molta distància entre la formació que s'ofereix i el que les organitzacions demanden?

Crec que hi ha molta distància, però que això no passa únicament en el nostre sector, sinó en tots. El divorci entre «estudis» i el «mon del treball» és excessivament gran. Això fa que siguem un país tan poc competitiu.

doc6 col·labora des del principi amb la Facultat en la financiació de les pràctiques d'estiu a l'estranger dels seus alumnes. Creus necessari que un professional del nostre sector tingui una experiència a l'estranger?

Sempre he cregut que veure altres mons és necessari perquè obre horitzons i amplia visions.

Adela, moltes felicitats pels 20 primers anys de doc6 i moltes gràcies per la col·laboració amb la Facultat!

Avui parlem amb... Gemma Ros

Gemma Ros va néixer el 1978 a Vilanova i la Geltrú. Actualment és Manager of Operations a VTLS Europe, S.L., tot i que prefereix que a la seva targeta hi posi que és bibliotecària. Aquesta empresa és una de les principals en el sector de l'automatització de les biblioteques. Sense anar més lluny, VTLS va ser l'empresa que va proporcionar el programari per al conjunt de les biblioteques universitàries i públiques de Catalunya des dels seus inicis fins ara.

Gemma, quan fa que treballes a VTLS? Havies estat abans en altres feines?

Vaig diplomar-me l'any 2000, quan ja estava treballant al Information and Study Center del British Council a Barcelona. Després vaig fer un cicle formatiu de grau superior en Gestió i Màrqueting, i als matins feia les pràctiques del cicle. Tan bon punt es va acabar, vaig entrar a VTLS de 'machaca', per corregir faltes d'ortografia a registres bibliogràfics, dins el projecte Biblos amb la Biblioteca de Catalunya. Un pal, vaja. Mentre era allà va sortir una plaça d'ajudant de bibliotecària; m'hi vaig presentar i em van agafar. Això va ser l'any 2001.

Mentre eres estudiant, se t'havia passat pel cap que podries tenir una feina com la que tens? Havies pensat de marxar?

Jo vaig començar a estudiar Biblioteconomia perquè no vaig aconseguir nota suficient per fer el que volia. Des del primer dia de classe tenia claríssim que faria primer curs, per no quedar-me un any penjada, però que l'any següent miraria de fer el canvi. I no va ser així. Resulta que em va agradar, i molt, i vaig decidir quedar-m'hi. Cal dir que vaig fer molt bons amics mentre estudiava, i això també em va ajudar a decidir-me. Recordo especialment moltes tardes amb l'Àlex Cosials, animant-nos mútuament! I ara tots dos som bibliotecaris militants!!! Una de les raons que em preocupava mentre estudiava era que jo no em veia ni a una pública ni a una universitària, i això és pràcticament el que t'ensenyaven llavors... Quan estudiava no m'havia ni imaginat que existís una feina com la meva! No m'havia plantejat mai marxar, pel fet de deixar la meva mare sola, que no em feia gaire gràcia...

Concretament, quina és la teva funció a VTLS? Quines tasques fas en el dia a dia?

Vaig entrar a VTLS com a ajudant de bibliotecària, per donar suport als clients sota la supervisió d'una companya. Al cap de poc temps, van considerar que no calia supervisió i em van donar el càrrec de bibliotecària. L'oficina de Barcelona va anar creixent i es va anar ampliant, i les meves tasques van anar canviant. He fet una mica de tot! Des de suport als clients, formació, visites de consultoria, gestió de projectes, conferències, 'show rooms', reunions de grups d'usuaris... Ara mateix la meva responsabilitat recau sobretot en l'àrea de les vendes, que és un tema que m'interessa de fa molts anys. M'encarrego de fer pressupostos, concursos públics i demostracions dels productes a Europa, Orient Mitjà, Àfrica i Amèrica Llatina, tret dels països de parla francesa, dels quals s'ocupa un company. També m'encarrego de les relacions amb els nostres distribuïdors arreu del món, gestió de certs projectes, supervisió administrativa i financera... en fi, una mica de tot, perquè la nostra oficina és petita, i tots tenim un àrea de responsabilitat, però després sempre ens fem un cop de mà quan cal. Pel fet de tenir tants clients distribuïts arreu, molt sovint hem de viatjar per donar-los cursos, assistir a reunions, fer demostracions...

En comparació amb un col·lega que tingui una feina més sedentària, quins avantatges i inconvenients veus, en la teva situació?

Crec que això depèn molt del perfil de la persona. Jo sóc totalment incapaç de fer una feina rutinària, on les tasques esdevenen mecàniques. M'agrada molt la meva feina, on pots ser creatiu i cada dia fas una cosa diferent. A més, a priori, el fet de poder viatjar a infinitat de llocs és molt positiu, perquè t'enriqueix molt com a persona i com a professional, ja que aprens altres realitats i coneixes professionals amb idees molt diferents. Evidentment també hi ha inconvenients. D'una banda, el fet de viatjar és molt interessant, però normalment viatjo tota sola (que ja no és tan bonic) i amb els anys hi ha llocs que ja no fan tanta il·lusió. D'altra banda, pel fet de treballar a l'empresa privada, saps que la teva feina sempre és avaluada de forma crítica, això a priori és negatiu, però també és veritat que ajuda quant a motivació. Un dels inconvenients que jo trobo és que mai no puc fer plans a llarg termini, perquè mai no sé on estaré... D'altra banda, el ritme de treball és molt més vertiginós que a la majoria de feines del nostre camp.

Suposo que el coneixement de l'anglès és bàsic en el teu lloc de treball. Recomanaries que els actuals estudiants reforcin el coneixement d'una llengua estrangera?

Sí, l'anglès és l'idioma 'oficial' a la feina. El director de l'oficina gairebé no parla castellà ni català, la central és a Estats Units i hem de parlar anglès amb els companys d'allà i, per acabar-ho de rematar, la majoria dels nostres clients són fora d'Espanya, o sigui que l'anglès esdevé bàsic per fer la nostra feina. Sempre que puc recomano a qui em vulgui escoltar que estudiï anglès, com a mínim. Ho vulguem o no, és l'idioma que ens obre més portes, i això és molt important per al nostre enriquiment tant personal com professional. Jo admiro moltíssim les persones que dominen diverses llengües, i sempre penso que m'agradaria aprendre'n alguna més, tot i que -de moment- no he trobat el moment de posar-m'hi.

Gemma, moltes gràcies per les teves paraules. Esperem que aquestes siguin d'interès per a més d'estudiant. Fins aviat!

Avui parlem amb... Cristina Monter

Cristina Monter Oliver és diplomada en Biblioteconomia i Documentació per la Universitat de Barcelona (va acabar la carrera el 1985) i actualment està estudiant el màster en Gestió de Continguts Digitals a la nostra Facultat.



Cristina, quan tu estudiaves la diplomatura no hi havia tantes oportunitats com ara per marxar fora, oi? Abans d'acabar la carrera havies marxat ja a l'estranger?

Hola! Efectivament, quan jo estudiava a la –aleshores- Escola de Biblioteconomia, no se’ns proposava cap oportunitat d’estudiar a l’estranger, ni existia el programa Erasmus. Sí que vaig plantejar-me, amb unes amigues de classe, d’anar a passar una temporada a l’estranger, però no va fructificar.

Els viatges que jo havia fet fins aquell moment eren familiars i turístics, però sortir per estudiar semblava molt complicat, ja que no sabies com obtenir informació al respecte, com convalidar estudis, etc.

Si no estic equivocat, quan acabes la diplomatura treballes uns anys al CIDEM, i després entres a treballar a la Universitat Pompeu Fabra. És correcte?

Sí, vaig treballar cinc anys al CIDEM, del Departament d’Indústria, i quan es va establir la Universitat Pompeu Fabra, l’any 1990, hi vaig anar.

Però un dia vas prendre la decisió d'ampliar els teus horitzons... El teu següent lloc de treball se situa a Califòrnia. En quines companyies vas estar? Quina feina feies?

Inicialment vaig marxar a Califòrnia per motius personals, però aquest pas també em va permetre a nivell professional experimentar el que és treballar en empreses privades (fins llavors havia estat sempre a l’administració pública). Vaig treballar a la productora de bases de dades bibliogràfiques Information Access Company (Thomson Gale) i a la proveïdora d’infraestructura de recerca web LookSmart, a part de col·laboracions amb una associació sense ànim de lucre i amb McGraw Hill.

Pel que fa a les feines, vaig fer d’editora, indexant articles de revista per a una base de dades bibliogràfica, vaig treballar en l’àrea de gestió de vocabularis controlats, vaig crear els continguts d’una web de suport a l’aprenentatge del castellà, i a LookSmart vaig ser responsable de les taxonomies dels directoris d’Internet de diversos països, i finalment responsable de qualitat editorial per als directoris en llengües europees.

Torno una mica enrere: el moment en què prens la decisió de marxar. Et senties prou preparada des del punt de vista lingüístic? Creus que tenir una bona base en aquest sentit és indispensable per plantejar-se passar una temporada fora?

Quan vaig marxar parlava anglès, i havia estudiat francès, però la veritat és que quan et trobes en l’àmbit laboral l’exigència de nivell que suposa participar en reunions o escriure informes és ben diferent del que s’estudia a classe. Per sort la immersió lingüística és la manera més ràpida d’aprendre o millorar un idioma. De tota manera, s’ha de tenir també en compte que en funció del domini de l’idioma estaran les ofertes de treball a les que puguis optar: si no t’expresses prou bé, no trobaràs feines de gaire responsabilitat.

Després d'Estats Units tornes a Europa: a París? Quin era el teu nou entorn laboral?

A París vaig anar amb l’empresa on treballava a Califòrnia, LookSmart, de manera que va ser més una transició que un gran canvi. A l’oficina de París convivien els departaments editorial i comercial, i un dels reptes principals era defensar la qualitat editorial en front de les necessitats dels venedors del producte, que n’eren els usuaris més exigents però a la vegada desconeixien en gran part el procés editorial. També treballava estretament amb els equips editorials d’altres tres oficines situades a Europa, i amb el departament de desenvolupament de software, que estava a Londres.

Havies planificat prèviament quant de temps estaries fora, o vas anar prenent decisions sobre la marxa? Et vas integrar bé en cada nova ciutat on residies, o sempre et queda la sensació de ser una «estrangera»?

No havia planificat el meu itinerari, al contrari, vaig anar escollint opcions conforme se’m presentaven. A Califòrnia em vaig integrar molt bé, al principi em va costar però com que hi vaig estar sis anys vaig tenir prou temps d’acostumar-me a la cultura i les maneres de fer, i sentir-me finalment a casa. En canvi, a París sí que em vaig sentir sempre una mica estrangera, no és una societat tan oberta ni permeable com l’americana.

Finalment, tornes a Barcelona. Contenta, de l'experiència viscuda?

Molt contenta de les experiències i els aprenentatges viscuts. Passes moments difícils, al principi et trobes amb situacions que no entens, però val molt la pena.

Ens pots dir algunes coses bones i algunes coses dolentes, de viure a l'estranger?

Les coses bones són sobretot els petits èxits, les dificultats quotidianes que vas resolent, els amics d’arreu del món que posen en qüestió contínuament la teva manera de veure la vida, el fet que -en trobar-te en un lloc nou i sense arrels- és molt alliberador a nivell personal, i l’estat continu d’alerta i capacitat de sorpresa i d’aprendre.

Les coses dolentes... estar lluny de la família i dels amics de tota la vida, evolucionar separadament d’ells, i una certa solitud fins que no trobes la teva “xarxa” social i d’amics a cada lloc. Ah, i el menjar, molt important!

Per acabar, Cristina, algunes paraules adreçades als estudiants actuals, en relació a la possibilitat de marxar?

Animeu-vos! Viure i treballar a l’estranger és una de les oportunitats més enriquidores, professionalment i personalment, que se us presentaran a la vida!

Moltes gràcies per les teves paraules!

Avui parlem amb... Núria Jornet i Àngel Borrego

Els lectors habituals de Mòbils BiD coneixen prou bé aquesta secció d'entrevistes. «Avui parlem amb...» dedica les seves ratlles a recollir les impressions d’exalumnes de la Facultat que han sobresortit en la mobilitat internacional. Ens expliquen les seves vivències personals i les seves consideracions sobre el fet de viatjar i d’estar-se en un país que, al principi, resulta estrany, però que al final acaba formant part d'un mateix.

L’entrevista d’avui té unes característiques prou particulars. Tenim el gust de conversar una estona amb dos joves professors de la Facultat que coincideixen en el fet que cadascun d’ells va gaudir, quan eren estudiants, d’una beca Erasmus. Volem compartir amb ells alguns dels seus records, i saber si aquesta experiència va marcar en algun sentit les seves vides.


La Núria Jornet és actualment secretària de la Facultat. Nascuda a Vilanova i la Geltrú el 1968, és llicenciada en Història Medieval i fa poc temps ha completat el seu doctorat. No és així?
Sí, el 2005 vaig presentar a la Facultat d’Història una tesi sobre l’origen i el primer segle del monestir de Sant Antoni de Barcelona (les primeres clarisses catalanes) i sobre la configuració del seu arxiu.

Està clar que la teva vocació són els arxius històrics. D'aquí que la teva dedicació docent al centre giri al voltant de l’arxivística. Actualment has de compaginar les classes amb el càrrec de secretària de la Facultat. Com ho portes?
Bé. Després d’una certa «esquizofrènia» entre la història i els arxius, ara amb la tesi he pogut vincular bé aquestes dues facetes meves. D’altra banda, i pel que fa a la meva feina com a secretària docent, la veritat és que la gestió és laboriosa, requereix temps i és complicat combinar-ho amb docència i recerca.

L’Ángel Borrego ocupa també un càrrec important en l’equip directiu de la Facultat. És un dels dos vicedegans. Quines feines portes més directament?
Bàsicament m’encarrego de la coordinació dels estudis de postgrau que inclouen el màster en Gestió de Continguts Digitals i el doctorat.

L'Ángel no és nascut a Catalunya. Ha fet els estudis a la Universitat de Salamanca, on també presentà la seva tesi doctoral, fa pocs anys. A què es dedica aquesta recerca?

Vaig néixer a Vitòria, el 1973, però des de ben petit vaig anar a viure a Miranda de Ebro. Als 18 anys vaig marxar a Salamanca per estudiar la diplomatura en Biblioteconomia i Documentació i la llicenciatura en Documentació. Quan vaig acabar la llicenciatura vaig gaudir d’una beca predoctoral del Ministeri d'Educació i Ciència per fer la tesi doctoral, que era dedicada a l’ús de mètodes qualitatius d’investigació en Biblioteconomia i Documentació. Vaig presentar la tesi l’octubre del 2001.

Núria / Ángel, quina és la vostra història en relació amb el Programa Erasmus?
Núria: Jo vaig marxar l’any 1991. La meva facultat, la d’Història, aleshores solament tenia conveni (almenys al Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica) amb les universitats de Tolosa de Llenguadoc i Ais de Provença. La idea era anar-hi després de la llicenciatura per fer-hi la «maîtrise» (equivalent a la tesina), que havies de presentar i defensar allà després de l’any.

Per què vaig anar-hi? Doncs la veritat és que m’ho havia passat molt bé (de debò) a cinquè de carrera (érem un grup petit, fèiem seminaris, llegíem i ens passàvem les ressenyes, bona relació amb professors...) i volia seguir vinculada a la universitat i, sobretot, iniciar-me en la recerca. Aleshores ja m’interessava la història de les dones i volia començar a investigar. A part, a la universitat francesa on anava havia de treballar amb Pierre Bonnassie (un «gran» de la historiografia medieval) i ell em dirigiria el treball. I això era una «passada»... Una anècdota: vaig estar convivint amb una altra Núria, també Erasmus (que curiosament ara també és arxivera), i sempre recordem el dia que ens havíem d’entrevistar per primera vegada i conèixer Bonnassie. Estàvem molt nervioses, ens vam posar «guapes», fumàvem les dues, i ens vam posar colònia per fer olor... Entrem al despatx del Bonnassie, i... quin personatge!! Escabellat, fumant amb el cigarret i la cendra que li queia... «imatge savi». Encara ara la Núria i jo quan ens trobem ho recordem.



Vaig tenir sort (perquè hi havia més candidats) i el setembre de 1991 marxava a la universitat de Toulouse-Le Mirail.

La idea del curs era doncs treballar per fer la tesina, dirigida per Pierre Bonnassie, i assistir només a tres seminaris DEA (una mena de doctorat d'allà). La resta la gestionaves tu... Això per a mi també va ser un repte i una experiència: mirar quines classes/assignatures m’interessaven i assistir-hi com a oient, buscar altres activitats a la ciutat (cursets, conferències, cursos de francès...). Recordo un curs de pronunciació divertidíssim on fèiem servir un mirall per posar bé els llavis. Una altra anècdota: com que la Núria i jo fumàvem (i força) fèiem mil aventures per trobar un bar o estanc obert si un diumenge ens quedàvem sense Ducados ella i Gold Coast, jo.

Tota una gestió del temps (no podies estar tot el dia fent la tesina o, al contrari, no fent res, i anant cada nit a les «soirées» que s’organitzaven a les habitacions de la residència universitària on vivia, que n’hi havia força!!!). Gestió del temps i gestió del pressupost, un altre repte. Pocs diners i estalvi, comprar alguns productes (l’esmorzar, el cafè, el berenar...).

A Tolosa, d’altra banda, hi havia molts avantatges per als universitaris: una residència (que això sí, estava a la banlieue (als afores) i si no tenies cotxe i acabava l’horari de busos...) amb preus molt econòmics, descomptes als transports, museus, etc. A part, a la minsa-minsa partida d’Erasmus-beca, s’afegia una ajuda extra del Conseil Regional de Midi-Pyrénées (que em va salvar la vida econòmicament parlant).
Ángel: Jo vaig marxar d’Erasmus el curs 1993-1994 per cursar el tercer any de la diplomatura en Biblioteconomia i Documentació a la University of Northumbria, a Newcastle (Regne Unit). Quant als motius, suposo que tot plegat va ser una mica impulsiu. Vaig veure publicitat a la Facultat de l’oferta de places –no n’hi havia gaire: en aquella època a Salamanca només podies optar entre Newcastle i París–, i vaig triar Newcastle perquè sempre havia estudiat anglès.
Malgrat això la primera dificultat era, precisament, l’idioma. El meu nivell d’anglès no era gaire bo, i tenia por de no poder seguir el curs amb facilitat. Però de seguida em vaig anar acomodant. Els grups a classe eren petits i era fàcil consultar dubtes amb els companys o els professors. Vaig passar a Newcastle un curs sencer de manera que vaig tenir força temps per millorar amb l’idioma.
Acadèmicament, ho recordo tot com un canvi radical respecte al que havia vist a Salamanca: hi havia molt poques classes presencials –10 hores a la setmana per a un estudiant a temps complet– i el treball personal tenia molt de pes. Calia fer moltes presentacions públiques a l’aula –a falta de PowerPoint calia fer servir transparències per superar les dificultats amb l’anglès–, i hi havia assignatures sobre temes, com el màrqueting de biblioteques, que en aquell moment encara no estaven contemplats al meu pla d’estudis.

A nivell personal l’experiència també va resultar impactant. Vaig conèixer gent d’arreu del món, especialment d’Europa, però també d’Àfrica i d’Àsia –les universitats angleses atreuen molts estudiants de les seves antigues colònies i d'altres països de parla anglesa. Per exemple, jo compartia casa amb dos estudiants britànics, una noia alemanya, un noi de Hong Kong i un altre de Taiwan.
Gràcies a una associació d’estudiants que organitzava viatges i excursions a uns preus molt baixos vam viatjar força i, per exemple, vam poder passar un parell de caps de setmana a Edimburg i a Dublín.
L’experiència Erasmus em va agradar tant que, tan aviat com vaig tornar a Salamanca, vaig començar a buscar noves oportunitats per marxar a l’estranger. Vaig cursar el primer any de la llicenciatura i després vaig tornar a marxar, el curs 1995-1996, a la Université de Caen, a França. Allà no vaig anar amb el programa Erasmus, sinó dins d’un programa d’intercanvi entre la Universidad de Salamanca i aquesta universitat. Les condicions eren força millors que amb l’Erasmus i no només em pagaven l’allotjament sinó també una quantitat mensual força acceptable. A Caen no vaig fer estudis de Biblioteconomia i Documentació, sinó un programa per a estudiants estrangers que incloïa cursos de francès i de docència de llengües. L’experiència va tornar a ser molt gratificant i va tenir molta incidència sobre tot allò que he fet després, ja que allà vaig conèixer la Betlem que és qui em va convèncer per canviar la «meseta castellana» per Catalunya.

Després dels anys que han passat i des del vostre punt de vista, creieu que el Programa Erasmus ha anat evolucionant amb el temps?
Núria: No ho sé, suposo que sí, almenys sé que a Història Medieval hi ha molts més centres on poder anar.
Ángel: La veritat és que no conec amb detall com funciona el programa en l’actualitat. Sí que crec que la durada de les estades s’ha reduït i la majoria d’alumnes marxen només per un semestre, mentre que abans era més habitual marxar un curs sencer. Pel que fa a la quantia de les beques no sembla que hagi millorat gaire, malgrat que sí que hi ha ajuts de la Generalitat per complementar-la.

A partir de la vostra experiència personal, podeu afirmar que el Programa Erasmus ha resultat important per a les vostres vides?
Núria: Sí, rotundament. Del punt de vista professional/acadèmic va suposar treballar amb en Bonnassie (un mestre, molt amable, em va deixar (!) totes les fitxes dels documents que ell havia fet quan preparava el seu llibre sobre Catalunya a l’any Mil...) i també a fer-ho amb la Blanca Garí (com a codirectora a Barcelona, i amb ella he fet ara la tesi). En l'àmbit personal coneixes molta gent (potser el «problema» en el meu cas era que Faûcher, la residència, era únicament per a espanyols, àrabs i gent dels «territoris d’ultramar», vaja, «lo mejor» (els francesos, realment són molt classistes: els «anglosaxons» estaven en una residència cèntrica) i jo vaig estar bona part del temps rodejada d’espanyols. Això sí, els seminaris DEA em van permetre conèixer gent del país i a la residència es feien amistats al moment (recordo que als 15 dies la Núria i jo anàvem al bateig d’un nebot d’un noi de la Martinica!!). I en un pla molt més personal, a Tolosa vaig conèixer el que seria i és marit i pare de la meva filla, que també corria per allà amb un Erasmus (primer a la Bretanya i després a Tolosa). Està clar que si no ens haguéssim trobat allà, era realment difícil a Catalunya coincidir un «telecos» gironí i una «historiadora» vilanovina. Tens records molt macos. Per exemple, el dia que el Barça va guanyar la primera Copa d’Europa vam sortir la Núria, jo i un andorrà a celebrar-ho per la ciutat.
Ángel: El Programa Erasmus ha estat molt important per a mi. Les dues estades a l’estranger em van servir per aprendre dos idiomes que em van resultar molt útils quan vaig acabar la carrera i vaig haver de buscar feina. En el pla més personal, els coneixements de llengües et permeten conèixer gent d’arreu i entrar en contacte amb altres cultures. I això és molt útil per aprendre a relativitzar les coses. Estem acostumats a fer les coses d’una determinada manera fins que anem a un altre lloc i veiem que hi ha altres possibilitats per fer igual o millor el que nosaltres pensàvem que era inamovible. És cert que aquest és un aprenentatge que fas viatjant, sigui amb una beca Erasmus o fent turisme a l’estiu, però l’avantatge de l’Erasmus és que et permet integrar-te molt més en un altre país.

A la Facultat oferim actualment 14 places per marxar dins d’aquest programa. Però aquest curs marxaran només 9 estudiants. A què atribuïu aquesta manca d'èxit de l’Erasmus?
Núria: No ho sé, potser els pocs diners que es donen. I suposo que ara la mobilitat és molt més forta, amb més oportunitats per a la joventut.
Ángel: Imagino que hi ha una barreja de factors. Des de casos de dificultats econòmiques fins al fet que marxar a l’estranger durant uns mesos provoca un cert neguit i una certa por a ficar-se en una aventura que no saps si sortirà bé. També hi ha alumnes que tenen algun tipus de feina aquí i prefereixen mantenir aquesta vinculació laboral. En tot cas, jo recomanaria a tots aquells que puguin aprofitar aquesta experiència que no perdin l’ocasió; segur que no se’n penediran.

Si tornéssiu a néixer, tornaríeu a demanar una beca Erasmus? Per què?
Núria: Sí... està clar. I a sobre ho repetiria. Ara veig que potser tant a nivell professional com personal, no vaig saber aprofitar algunes coses. Però... érem tan joves!!!
Ángel: I tant que tornaria a marxar! A més, també hi ha beques Erasmus per al professorat, de manera que no perdo l’esperança de repetir l’experiència!

Doncs res més: moltíssimes gràcies per les vostres paraules.