Avui parlem amb... Jordi Gasull

En Jordi Gasull (nascut al Morell, el 1968) va acabar la diplomatura en Biblioteconomia i Documentació al nostre centre fa bastants anys, el 1995. Just quan acabava la carrera va guanyar una beca d'estiu per treballar a ECHO, que era una distribuïdora de bases de dades de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg.

Era la teva primera experiència a l'estranger? Quins records guardes d'aquella feina?

Doncs sí, fou la primera. I suposo que em devia agradar, perquè encara no he tornat!!

Deixa'm afegir, però, que per anar a Luxemburg, vaig comptar amb l'ajut dels meus col·legues del Patrimoni Bibliogràfic de la Generalitat, que em van permetre prendre'm el temps per realitzar aquesta beca d'estiu.

He de dir que en aquell temps parlava força bé l'italià i estava temptat de demanar la beca a l'Institut Europeu a Florència, però finalment el meu desig de realitzar tasques de documentalista van fer-me decidir per Luxemburg. Un cop hi vaig arribar, vaig trobar-me, per una banda, amb un ambient relativament tranquil (era el mes d'agost), però per l'altra banda, molt dinàmic. Fou realment apassionant aterrar a una empresa privada (Infopartners) que duia el projecte de gestió de les bases de la Comunitat (ECHO). La suposada tranquil·litat em va permetre arribar a conèixer bé els meus col·legues i les seves tasques i projectes en un temps molt curt.


Si no recordo malament, la beca era per dos mesos, però després et van contractar per continuar un temps més, oi?

Doncs sí i no. Efectivament, la beca era per dos mesos, el que va passar però, és que ja abans d'acabar el primer mes vaig trobar feina en un altre projecte per a la Comissió que, de fet, el duia un competidor de l'empresa on jo feia la beca.

Tot va passar molt ràpidament i demostra que de vegades cal estar al lloc oportú en el moment oportú. Resulta que una de les becàries que l'Escola [l’antecessora de la Facultat] havia enviat l'any anterior, la Xantal Romaguera, s'havia quedat a treballar per a un projecte anomenat Eurotech Data, que en aquella època el gestionava també la mateixa Infopartners. Poc després de l'arribada de la Xantal, però, el contracte del projecte havia tornat a sortir a licitació. Una altra empresa, l'escocesa Cartermill, se'l va emportar i tot l'equip va passar a la nova empresa. Poc abans de la meva arribada, però, la Xantal va decidir tornar a Catalunya, i el meu tutor a Infopartners, en Marc Willem, va tenir l'amabilitat de posar-me en contacte amb els responsables de la Comissió que buscaven algú per substituir la Xantal. Estic molt agraït al Marc, perquè en el fons ell li estava fent la feina als seus competidors, que eren els que havien d'espavilar-se per trobar algú. Així que l'onze de setembre del 95 vaig començar a Eurotech Data –cal dir que el projecte va passar a mans d'Arthur Andersen l'any 99.


Quan estaves a Arthur Andersen vas publicar un article a El profesional de la información, el 1999. Què pot aportar un diplomat en Biblioteconomia i Documentació en una organització com Arthur Andersen?

Tal i com jo recordo la meva estada a l'Escola, hi havia una barreja de «saber fer» i «voler aprendre» molt interessant: a tota l'experiència d'anys i anys en la gestió de centres i tasques bibliotecàries, s'afegia en aquella època una gran expectació pels canvis tecnològics: bases de dades en CD-ROM, en línia, els Gophers… i finalment els primers webs.

En la meva experiència a l'estranger, tant a empreses petites com grans, aquesta combinació és sempre benvinguda. Totes les organitzacions miren de progressar amb la voluntat de fer coses noves tot basant-se en l'experiència i els coneixements ja acumulats.


Després d'Eurotech Data, quina ha estat la teva trajectòria professional? Sempre més en l'entorn de les institucions europees?

A Eurotech Data m'ho vaig passar d'allò més bé. Era un equip petit, amb un bon pressupost, on jo duia totes les recerques en línia (Dialog, STN, DataStar, Investext, etc.) per als meus col·legues. I en fèiem un munt, de recerca!! Hi tenia força llibertat per assistir a cursos (a França, Bèlgica, Holanda, Anglaterra) o anar a fires (l'Online de Londres, etc.). Em sentia un crack! Tot i que era apassionant i intens, em venia de gust deixar Luxemburg: el país és petitó i jo sentia que havia exhaurit totes les possibilitats que m'oferia. Era difícil trobar-se amb joves solters que s'hi quedessin més d'un parell o tres anys (a no ser que fossin funcionaris d'alguna institució europea). Quan amb la meva companya vam decidir de traslladar-nos a Brussel·les, l'abril del 2000, vaig decidir de buscar-me la vida. L'ambient a Arthur Andersen no m'havia deixat una bona impressió i vaig mirar de trobar feina pel meu compte. No fou fàcil perquè a principis del 2000 la bombolla d’Internet havia començat a esclatar, i moltes consultores començaven a trobar-se immerses en escàndols i altres afers semblants. Tanmateix, vaig tenir sort de trobar de seguida feina com a «content manager» a LegalNews, una petita empresa ubicada a París que acabava d'obrir una web especialitzada en dret europeu.

El meu record d'aquesta experiència és que va ser prou interessant veure l'altre costat de la informació, és a dir, des del punt de vista del proveïdor. També va ser una magnifica introducció al funcionament de les institucions europees, cosa que va ser-me molt útil quan l'empresa va plegar la web europea per tal de passar les meves opos a la Comissió Europea.


I ara estàs col·locat a la Biblioteca Central de la Comissió Europea, a Brussel·les. Fes-nos cinc cèntims del centre i de les tasques que hi fas.

Ha ha! No sé si «col·locat» és la millor descripció, però ja veig el que vols dir. Totes les empreses per on he passat han acabat plegant, o sigui que espero que aquesta duri una mica més!

La Central gestiona la seva pròpia col·leccio i sala de lectura, amb un fons força interessant sobre la integració europea. Al mateix temps, però, també coordina el funcionament de les biblioteques d'altres Direccions Generals de la Comissió (cada DG equival a una mena de ministeri). Això vol dir que gestiona moltes tasques tècniques com l'adquisició i catalogació per a tota una munió de biblioteques –a més del sistema informàtic de gestió, que també és gestionat per nosaltres.

A la Central vaig aterrar justament quan estaven a punt d'escollir un nou sistema de gestió. A mi, doncs, em van posar al miniequip de responsables tècnics de la migració. He estat molt de sort, perquè és realment una feina apassionant i que em permet conèixer el funcionament de les nostres biblioteques com qui diu des de les «entranyes».

(Petit parèntesi: és curiós observar com a les institucions europees el que aquí anomenem «systems librarian» acostuma a recaure en bibliotecaris espanyols: el Consell té l'Andrés, de València, mentre que els Comitès (de Regions i l'Econòmic i Social) tenen la Isabel, d'Astúries.)

Durant la migració al nou sistema (Aleph 500, de l'empresa Ex Libris) em van correspondre diverses tasques, però la que va caure principalment sobre les meves espatlles va ser l'actualització del nostre opac, ECLAS, la qual cosa, des del meu punt de vista, és quasi quasi com si et toqués la loto.


Des de la teva perspectiva, creus que és fàcil introduir-se en el món laboral de les institucions europees? Quines recomanacions faries a un estudiant que s'ho estigués plantejant?

Uff! Bona pregunta! Em fa la impressió que cada vegada és més difícil. Cal tenir en compte que hi ha cada vegada més països membres i, per tant, més «competidors» potencials, sobretot si pensem en les típiques oposicions, que són la manera més fàcil i directa d'entrar a la plantilla.

Hi ha també altres proves per fer llistes de candidats que poden ser contactats per contractes temporals, fins a tres anys, em sembla. Durant aquest període, molts col·legues aprofiten per conèixer millor les institucions, presentar-se a oposicions, o simplement fer contactes que els permetran de continuar treballant a Brussel·les, sigui a les institucions o en algun altre àmbit. A mi em sembla que la Meri us podria explicar millor com funciona aquest mon. [Vegeu l’entrevista que li vam fer a Mòbils BiD aquí: http://mobilsbid.blogspot.com/search/label/Meritxell%20Gallego.]

De totes maneres, animo a tothom a intentar-ho. M'he trobat amb un munt de col·legues de totes les nacionalitats (i encara més ara amb els «nous» països membres) però mai m'he considerat inferior a cap d'ells. Potser els dels nous països vénen molt ambiciosos, es mouen molt i fan molt de «networking», però no ens hem de deixar impressionar per això.


Tot i que les oportunitats existeixen i el cost dels viatges és prou assumible, només una minoria dels nostres estudiants passen una temporada de la seva carrera estudiant o treballant a l'estranger. S'estan perdent alguna cosa? Què els aconsellaries?

Això em sorprèn molt. Què més hauria volgut jo que tenir les facilitats d'avui en dia!! Potser ara és diferent, però a principis dels 90 jo tenia molt clar que per fer de documentalista calia sortir a l'estranger.

Però bé, encara que la situació hagi pogut millorar i avui en dia els nostres estudiants tinguin la possibilitat de començar a treballar abans d'acabar els seus estudis, jo els aconsellaria igualment que sortissin. Que no s'ho pensin: que agafin les maletes i... avall!!

Cal ser curiosos, voler veure altres ambients, altra gent, altres maneres. Potser és veritat que la curiositat va matar el gat... però fa reviscolar el bibliotecari-documentalista!! Que sigui a Utrecht, a Cardiff, a Salònica o Sòria, poc importa... tot bibliotecari hauria de confrontar-se al repte de treballar en un ambient que no és el seu.

Per no parlar de com n'és d'enriquidor a nivell humà: amistats, llengües, menjars, paisatges!!!

No vol dir que a fora es treballi sempre millor, però penso que si un jove diplomat no ha tingut mai la curiositat de sortir ho tindrà sempre més difícil per trobar la feina dels seus somnis. Jo també he estat encarregat de contractar documentalistes i he de dir que quan tenia els currículums jo sempre hi buscava el mateix: com demostraven els candidats la seva curiositat i ganes d'aprendre? Els estudis i títols estan bé, però per a mi les estades en altres ciutats i/o països eren sempre un indici molt revelador. Mai vaig decantar-me per un candidat que no hagués tingut una experiència lluny del lloc on residia o havia estudiat.


Moltes gràcies, Jordi. Molta sort en el futur!