Avui parlem amb... Ana Belén Escrivà

Jo diria que l'Ana Belén és una de les persones que ha passat per la Facultat de Biblioteconomia i Documentació que més clar tenen que el món d'avui en dia ja no té fronteres, i que quedar-se a casa tota la vida és limitar enormement les possibilitats de coneixement i de creixement personal.


Ana Belén, vas acabar la diplomatura el 2001 i et vas llicenciar en Documentació el 2004. M'equivoco molt en la percepció que tens d'Europa, del món, de moure's?

Cadascú té un visió particular de la seva vida i de les seves expectatives personals. Per mi, el que la meva vida a Barcelona em podia aportar em sabia molt poc i tenia la certesa que marxant a l'estranger em podrien passar coses que a Barcelona mai passarien... i efectivament ha estat així. L'obertura de les fronteres entre els països de la UE facilita la mobilitat i, a partir d'aquí, només cal prendre la decisió i anar cap endavant.


Per situar una mica els lectors, podries indicar-nos breument les principals estades que has fet a l'estranger?

Primer va ser Oslo, on vaig fer la beca Erasmus; després a París vaig fer les pràctiques d'estiu a la BPI. Un cop acabada la llicenciatura me'n vaig anar a Edimburg on vaig passar un any; després Florència amb la beca de l'Istituto Universitario Europeo, un altre any; i ara sóc a Londres.


Recordo que vas ser la primera estudiant de la Facultat que va marxar cap a Noruega dins del Programa Erasmus. Això de fer de conillet d'índies podia ser una mica arriscat. L'experiència, amb els anys, la valores positivament?

Per descomptat! Només pensar que va ser la primera vegada que tocava la neu ja va valer la pena, ha, ha! I no només això, aquesta experiència em va ensenyar que hi havia altres maneres de pensar, expressar-se i d'ésser. Aquesta experiencia em va fer adonar que no hi havia només una manera d'entendre les coses, sinó que hi havia alternatives i eren totalment acceptables, només calia canviar de context cultural.


Tot i que estaves tan lluny, a Oslo, no estaves desconnectada del tot. Recordo amb simpatia que des d'allà vas enviar un missatge a la llista Iwetel, a la qual devies estar subscrita. El missatge no va passar passar desapercebut, sinó que va generar bastantes respostes... Més enllà de l'anècdota et volia comentar: la tecnologia ens ajuda a escurçar les distàncies, no és així?

Tot ajuda, ja sigui per email, Messenger... l'important es la intenció que la gent tingui a mantenir el contacte. Si no hi ha intenció de mantenir la relació no hi mitjà de comunicació que valgui. Però quan es tracta de mantenir el contacte, la veritat que ajuda molt perqué és fàcilment accessible i ràpid.


Havies fet la diplomatura i la llicenciatura, i la teva carrera professional estava força ben encarrilada en una biblioteca universitària. Tanmateix, el "cuc" de marxar fora va tornar-te a picar, i et vas decidir a presentar-te a la beca de la biblioteca de l'Istituto Universitario Europeo, a Florència. Bons records d'aquella experiència, no?

Sí, va valer la pena i vaig aprendre bastant. Personalment aquesta beca ha fet que el meu currículum prengués un to internacional i vaig poder començar a presentar-me a ofertes de feina a institucions internacionals com per exemple la UE, l'OTAN i Amnistia Internacional.


A banda d'aquestes dues activitats lligades a la professió, també has estat vivint en altres països. De tot se n'aprèn, oi?

Sí. Però tot depèn del que un vol fer i en el que està interessat a aprendre. Va bé tenir l'oportunitat de fer altres coses que permetin aprendre una mica de "mundologia". Aprens habilitats que ajuden molt després en el desenvolupament professional, especialment en la nostra professió que podem passar moltes hores treballant de cara al públic, es un punt positiu.


I actualment, quines expectatives personals i professionals tens? Penses potser en un futur instal·lar-te a Catalunya?

Ara mateix tinc entre mans signar un contracte amb una Agència de la UE i, si tot va bé, a principis de l'any vinent me'n vaig a Estocolm. Com pots comprovar, per ara no torno a Barcelona, almenys a curt termini.


Com són les entrevistes que un estranger ha de passar per trobar feina?

Si l'entrevista és en un país estranger, per començar és el desplaçament. En comptes d'agafar el metro o l'autobús has d'agafar l'avió i/o el tren. Això significa que sumats als nervis de l'entrevista, tens la dificultat del desplaçament i que tots els horaris quadrin per arribar puntual a l'entrevista. A més, si s'ha d'agafar l'avió tens el contratemps del cansament i això vol dir que no s'està al 100% a l'entrevista perquè potser t'has hagut d'aixecar a les 4 de la matinada per una entrevista a les 12.30. Després tens altres coses en les quals pensar, com per exemple el canvi de moneda i tenir en compte la diferència horària.


I per curiositat: quantes llengües coneixes?

L'oportunitat d'haver viscut en diferents països m'ha donat la sort de conèixer altres llengües. En el meu cas ara mateix conec tres llengües estrangeres i no m'inporta moure'm a un país sense conèixer la llengua perquè desenvolupes com un sisè sentit que sense saber exactament què diuen entens de què t'estan parlant. Això sí, s'ha de tenir molta paciència i prendre's les reaccions dels altres molt a la lleugera.


Ja per acabar, des de la teva experiència, quins consells podries donar als estudiants actuals de la Facultat?

Que aprofitin les beques que la Facultat ofereix perquè són bones oportunitats. També és molt difícil que les coses vinguin mal dades perquè hi ha una entitat darrera teu que et cobreix les espatlles. Quan preneu la decisió de marxar, feu atenció al xantatge emocional dels familiars, especialment de les mares que egoistament no voldran que alceu el vol tan aviat. Les amistats, tot i que us animaran a fer el pas, també faran de les seves amb preguntes com "ja seràs capaç de fer això o allò? I com t'ho faràs per entendrel's?..." Sense voler us faran venir un munt de dubtes i inseguretats que són totalment normals tenir, o sigui, que no entreu en pànic, que aquesta sensació és molt normal. Si teniu pensat marxar a l'estranger, feu-ho, no hi penseu gaire i sobretot no escolteu els comentaris dels altres. Que us calen diners? Treballeu. Que aneu fluixos en l'idioma? Poseu-vos a fer un intensiu de curta durada per tenir una base, després allà l'aprendreu de pressa. Busqueu solucions a allò que us dificulta marxar a l'estranger, però no us quedeu de braços plegats queixant-vos del difícil que és poder marxar perquè, en definitiva, en aquesta vida no hi ha res fàcil i l'experiència s'ho val.


Moltes gràcies, Ana Belén, i esperem seguir en contacte!