dimarts, 8 de maig de 2007

Avui parlem amb... Laura Pla i Aumatell

La Laura Pla, provinent de Taradell, va estudiar la diplomatura en Biblioteconomia i Documentació a la nostra Facultat entre 1999 i 2002, i va poder viure diverses experiències a l'estranger. Actualment estudia Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la UB, i no descarta tornar a marxar aviat.




Laura, abans d'arribar a la Universitat havies voltat gaire pel món?

La veritat és que no. Havia fet un parell de viatges amb la gent de l’institut, els típics viatges de final de curs.

Quan vas començar la carrera ja havies sentit a parlar del Programa Erasmus? Sabies de què anava?

Vaig tenir la sort de viure amb molta gent Erasmus quan vaig arribar a Barcelona. El primer any vaig viure amb dues noies italianes, després amb una anglesa i una holandesa. Crec que aquest contacte va ser crucial per a la meva decisió posterior. Recordo que, al principi, quan tenia 18 anys, pensava que jo no podria marxar mai a fer un Erasmus. Per sort, evolucionem i superem les pors.

Quan va ser que et van agafar les ganes de marxar? I per què va ser que vas prendre aquesta decisió?

Després de dos anys i d’haver conegut molta gent estrangera que vivia a Barcelona, vaig començar a veure l’Erasmus des d’una altra perspectiva. Em vaig adonar que m’encantava la manera de ser de la gent que coneixia, i tots m’animaven que marxés, que visqués un temps a l’estranger. Aquella Laura insegura i inexperta que va arribar a Barcelona plena de pors, estava realment demanant a crits una experiència del gènere. Així doncs, la vaig escoltar i vaig decidir fer un Erasmus.

Crec que el primer que vas fer és una estada amb el Programa Erasmus a Groningen, Països Baixos. Potser va ser una experiència forta, tenint en compte que era la primera? Què destacaries d'aquesta estada?

Uau! Tantes coses, puc explicar. Diguem que Groningen va ser el paradís a la terra.



Quan vaig decidir fer l’Erasmus, vaig estar dubtant entre anar a Roma o a Groningen. Al final la balança es va decantar per la ciutat holandesa. Veig clarament el moment en el qual vaig arribar a Groningen. Quan vaig entrar a la meva nova habitació, uns metres quadrats plens de buidor, impersonal…vaig quedar esfereïda. Vaig anar a fer un volt i recordo com plorava i pensava: “Què coi fas aquí, tan tranquil·la que estaves a Barcelona…”. Els principis sempre són potents. Jo vaig tenir sort, ja que el meu període d’adaptació va ser ràpid. El fet de viure en una residència d’estudiants em va permetre conèixer un munt de gent ràpidament. Qui m’hauria d’haver dit aquell primer dia que aquella habitació que veia tan freda, es convertiria en centre neuràlgic de la vida de la nostra residència! Després em va costar moltíssim deixar-la. Em sentia com si m’arrenquessin de la meva vida, la de veritat.

A Groningen vaig fer el Pràcticum; vaig treballar a la biblioteca de lletres de la Universitat. Vaig estar molt bé amb tothom i vaig aprendre molt d’un sistema bibliotecari diferent al nostre.

No m’aturaré a explicar tot el que vaig viure durant l’Erasmus. Necessitaria escriure fulls i fulls, i encara quedaria curt. Sé del cert que, en els cinc mesos que va durar el meu somni holandès, va néixer una nova Laura, una Laura de la qual estic molt orgullosa, culpable –en sentit positiu- de tot el que he viscut posteriorment –i del que viuré.



Si teniu ganes de saber més coses sobre aquell període, podeu consultar el bloc Mòbils BiD, on trobareu la meva experiència explicada de forma més intensa.

Tot seguit vas acabar la diplomatura, i ben aviat vas poder gaudir de la beca de la biblioteca de l'Istituto Universitario Europeo, prop de Florència. Aquesta experiència dura un any i vuit mesos, i imagino que hi ha moltes coses per dir, tant del punt de vista professional com personal. Ens fas cinc cèntims de la biblioteca en si, i del que hi vas aprendre com a bibliotecària?

Florència va ser una de les meves experiències més intenses en l’àmbit professional. Val a dir que vaig tenir l’oportunitat de treballar com a auxiliar, al final del període de pràctiques. Així doncs, en total vaig treballar un any i vuit mesos a l’Istituto Universitario Europeo. Quan vaig arribar, em van destinar a l’àrea de publicacions periòdiques, on vaig estar-me fins al final.

Em va agradar molt treballar-hi, ja que es tracta d’una àrea molt dinàmica, on avorrir-se és impossible. A la col·lecció general, els usuaris hi poden trobar més de 3.000 publicacions periòdiques actuals i també es gestionen les llicències digitals de molts recursos electrònics. Pel que fa a les revistes, tenen la llicència d’unes 4.500, les quals es poden consultar en línia. També vaig treballar a l’àrea de catalogació i a la d’atenció al públic.



I en el pla personal, imagino que Florència deu ser un lloc fantàstic per a viure-hi. A més, els companys de l'Istituto vénen d'arreu d'Europa. Així també deu donar el seu color, oi?

Efectivament. Vaig tenir el gust de treballar amb gent d’arreu del món. A més, l’ambient de l’Institut és molt jove i dinàmic. La majoria dels estudiants de doctorat de l’Institut tenen entre 25 i 35 anys. Igual com els treballadors, també els estudiants provenen d’arreu. Això fa que l’ambient sigui molt variat. Vaig conèixer moltíssima gent en aquell període. Val a dir, però, que de vegades aquest ambient tan variable pot arribar a atabalar. Per a mi, estar-hi gairebé dos anys va ser perfecte. Si hi estàs més temps t’adones de la dificultat que comporta veure arribar i partir la gent constantment.

M’agradaria també parlar sobre l’ambient entre els stagiers de l’institut. Vaig tenir la sort de compartir l’experiència amb gent increïble. A tall d’homenatge: Alba (Barcelona), Katerina (Grècia), Eva (Grècia), Giusseppina (Itàlia), Dani (Barcelona), Miguel (Barcelona), Àlex (Barcelona), Lucia (Itàlia), Meropi (Grècia), Marissé (Barcelona), Yolanda (Grècia). A tots els dec el que sóc. Les nostres vides van confluir durant aquell període, i per a mi van ser la meva família; i ara, ho continuen sent.



Després de l'any i vuit mesos a Florència vas enllaçar quasi sense interrupcions amb una estada a París, a la biblioteca del Centre d'Estudis Catalans, on els nostres ex alumnes hi tenen també una plaça reservada. Quin canvi de biblioteca, oi? Ho dic per les dimensions d'aquesta, en relació a la de Florència...

Sí, la veritat és que sí. Després de treballar en una gran biblioteca com la de l’Istituto Univeritario Europeo, la biblioteca del Centre d’Études Catalanes es veu molt petita. Tot i així, també vaig aprendre molt. A París tan sols hi ha dues persones que treballen a la biblioteca, o sigui que et veus obligada a participar activament en la presa de decisions, encara que a petita escala, és clar. Quan jo vaig treballar allí, la biblioteca era diferent de com és ara. Tinc entès que han començat el procés d’automatització del catàleg, o sigui que les coses avancen pel bon camí. La biblioteca està localitzada a dins d’un edifici molt antic en ple centre del barri de Le Marais, el qual és un dels més característics de París, a 5 minuts del Centre Pompidou –lloc clau en la meva experiència a París.

A més a més, també vaig col·laborar en els actes culturals que es fan al llarg de l’any. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalitats de la talla de Josep Maria Benet i Jornet, Francesc Massip, etc. Es fan tant exposicions com taules rodones i conferències.

Els usuaris de la biblioteca són els mateixos estudiants de català de la casa. També van a consultar el fons de la biblioteca alguns investigadors, moguts pel seu tema de recerca.

I què dir de la ciutat de París! Té fama de ser una ciutat ben cara, però on no falten mai ofertes culturals, lúdiques... T'ho vas passar bé?

La meva experiència a París va ser molt diferent de la que havia viscut prèviament a Groningen o a Florència. París és més que una ciutat, és una ciutat que no s’acaba mai [1] –com va dir Hemingway. Tot i haver-hi viscut durant deu mesos, tinc encara la sensació que em falta tant i tant per aprendre de París. Per exemple, quan vaig marxar de Florència, sentia que me la coneixia de dalt a baix, que havia esgotat tot el que podia veure. Florència és una ciutat petita i és una ciutat-museu. És increïblement bonica, fins i tot massa. S’ha quedat ancorada a l’època dels Medici. Així doncs, ara com ara s’ha transformat en una ciutat-objecte, una ciutat per veure-la com un museu, però per viure-hi, és diferent.

París és tot el contrari. Ha evolucionat, però sense donar l’esquena als seus diversos passats. És una ciutat amb memòria i plena de curiositats. A París es troben mil ciutats diferents, ciutats que eren, que són i que seran. A nivell cultural és increïble. A mi personalment m’agrada molt el cine. París és el paradís per als cinèfils. Cada dia pots delectar-te amb una pel·lícula diferent, d’ara o d’abans.



Per a mi, París també és la ciutat nòmada, una ciutat especialment indicada per als nostàlgics i per als solitaris. Jo allí vaig aprendre a estar sola, perquè, després de viure un temps a París, entens el perquè de la majestuosa creació artística que hi va tenir lloc durant tant de temps.

Un altre consell: París s’ha de conèixer caminant, flânejant –com feia Baudelaire- pels seus carrers, tant els amples com els estrets, perdent-se pels racons del seu cor, que no tan sols es troba al centre.




Per acabar, Laura, i com a conclusió, podries sintetitzar els aspectes positius i negatius de marxar a l'estranger, des de la teva experiència?

És difícil parlar d’aspectes negatius. Claríssimament, quan ets a l’estranger, no sempre tot és fàcil, però és precisament per aquest motiu que és tan enriquidora l’experiència. Com es pot deduir fàcilment, marxar fa que la família sigui lluny, i això pot costar, al principi (ara però, amb les companyies low cost, tampoc no costa gaire fer un salt a casa de tant en tant). Diguem-ne que el tema familiar es pot posar tant a l’aspecte negatiu com al positiu, ja que a molts ja els va bé marxar de l’entorn familiar per espavilar-se una mica... Tant que es queixen que els joves viuen a casa dels pares fins als 30 anys...

En definitiva, jo no paro d’animar tothom que conec i que encara no ha marxat mai que ho faci, que no s’ho pensi més. Hem d’aprofitar la facilitat que tenim ara, que som joves, per viure aquestes experiències. Tot és positiu, molt més que si ens quedem sempre immòbils; s’ha de vèncer la por que es pot tenir en un principi; quan aquesta marxa, tan sols queda vida intensa a viure.

Moltes gràcies!

[1] "... si tienes la suerte de haber vivido en París cuando joven, luego París te acompañará, vayas donde vayas, todo el resto de tu vida, ya que París es una fiesta que nos sigue..."

1 comentari:

  1. uau... impresionant!!! quina sort haver fet tantes coses i haver viscut a tants llocs!!

    ResponElimina