Celebració dels 90 anys de la Facultat

Suposo que tots esteu al cas dels actes de celebració del 90è aniversari de la creació, el 1915, de l'Escola Superior de Bibliotecàries, institució que amb el temps ha donat origen a l'actual Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona.

A la primera planta hi ha una documentada exposició sobre la història del nostre centre, i a la biblioteca n'hi ha una altra amb materials de la biblioteca de l'antiga Escola. Fa pocs dies inauguràvem l'aula 210 com a Aula Jordi Rubió i Balaguer, amb la lectura de diversos fragments de textos del qui va ser un dels principals impulsors i ànima d'aquella Escola.

Doncs bé, una altra cita que s'acosta dins d'aquest seguit de celebracions és l'acte solemne de tancament de curs, que tindrà lloc al paraninf de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona el proper dijous 23 de maig de 2006, a les 19 h. L'assistència és lliure.

Aquí podreu veure el programa d'actes: http://www.ub.edu/biblio/agenda/ag06-05-22.htm.

Avui parlem amb... Anna-Eulàlia Callejón (París)

Iniciem avui una secció dins d'aquest bloc que consistirà en unes petites entrevistes a exalumnes de la Facultat que hagin realitzat alguna experiència a l'estranger i que vulguin compartir-la amb tots nosaltres. Esperem que siguin del vostre interès.

Anna-Eulàlia Callejón Mateu, nascuda el 1977, havia viscut sempre a Vilanova i la Geltrú abans d’instal·lar-se a París, on treballa al Centre Internacional de l'ISSN. Va estudiar la diplomatura de Biblioteconomia i Documentació a la Universitat de Barcelona, i va acabar la carrera el 1998. Podeu llegir un article seu publicat a l’Item recentment:
http://www.cobdc.org/cgi-bin/intranet/pdf.pl?page=item/num35/acallejon.pdf.

Anna Eulàlia, quan vas començar la teva feina a l'ISSN i quines tasques hi fas?

Vaig començar a treballar al Centre Internacional de l’ISSN el gener del 2001 i la meva feina consisteix, principalment, a assignar els números ISSN a les publicaciones seriades, és a dir, a revistes, diaris i també a publicacions electròniques publicades en diversos països del món, abans de catalogar aquestes publicacions a la base de dades de l’ISSN. Per una banda estic en contacte amb els editors de països com Perú, Cuba, Bolívia, Panamà, República de Sud-Àfrica, Pakistan, Àustria, etc. i, per altra banda, estic en contacte amb els bibliotecaris que treballen als centres nacionals dels països que formen part de la xarxa ISSN.

Tot plegat és enriquidor per estar en contacte amb gent d’un munt de països diferents i adonar-se que, biblioteconòmicament parlant, molts països utilitzen els mateixos formats i normes de catalogació, per a l’intercanvi de dades en diferents formats i llengües. La nostra professió pot felicitar-se d’aquesta globalització tècnica. Però, contràriament, encara que la diversitat de llengües és acceptada a nivell nacional, l’anglès acapara tota la importància a nivell internacional, amb les problemàtiques que aquest tema comporta.

Abans d'entrar a l'ISSN, quina havia estat la teva experiència en l'àmbit internacional?

Professionalment parlant, quan vaig estar treballant a Barcelona ho vaig fer per a una empresa que depenia de Bertelsmann, que té empreses arreu del món en l’àmbit de la comunicació i la producció editorial. Pero tot i teballar per a una multinacional no vaig tenir mai la idea de fer-ho en l’àmbit internacional, que per contra és el que faig actualment, on cada dia «viatjo» a diferents països.

Per altra banda, m’agradaria afegir que el fet de tenir l’espanyol com a llengua materna, ja suposa gairebé ésser internacionals de per si… l’espanyol és la segona llengua més parlada al món, i això sempre és un gran avantatge, per buscar feina, en concret, però també per relacionar-se a través del món. Com he dit abans, encara que l’anglès sigui la llengua més utilitzada en l’àmbit cientificotècnic, crec que tot castellanoparlant ha de superar qualsevol complex d’inferioritat davant d’un estranger.

Quan estaves estudiant la diplomatura a Barcelona, intuïes que acabaries instal·lada a París? Com se't va despertar l'interès per viatjar?

No, per res del món! Quan estava a la universitat se'm va despertar la curiositat de marxar durant una temporada a l’estranger per viure una experiència diferent. L’oportunitat de ser Erasumus em va temptar i, tot i que la meva idea inicial era d’anar a un país de parla anglesa perquè era la llengua que havia estudiat des de petita, vaig acabar anant a Brussel·les. Vaig marxar amb una base de francès molt mínima, que vaig anar desenvolupant amb el temps, per força, és clar.

Després d’haver treballat durant un temps a Barcelona, l’oportunitat de marxar una altra vegada se’m va presentar, aquest cop a París i en aquesta ocasió, no he pogut evitar de quedar-m’hi atreta per la cultura francesa.

A partir de la teva experiència, quins consells donaries als estudiants actuals en relació a viatjar i conèixer món?

Primer de tot penso que s’ha de ser curiós. És la pròpia curiositat la que ens obre les portes, que ens permet conèixer gent i, també, la que ens treu la por, a parlar, per exemple. Hem d’estar interessats a conèixer altres cultures i tenir ganes d’aprendre una altra llengua. Tenir diners també és una mica important, però de totes maneres, si ens falta alguna d’aquestes coses, estarem obligats a espavilar-nos, per fer-nos comprendre, per buscar una feina o un lloc on viure, per trobar amics, etc.

Avui en dia, les tecnologies permeten conèixer gent d’una ciutat abans d’haver-hi estat! Això és fantàstic i s’ha d’aprofitar! Alguns em diran que també es viatja amb Internet, com abans es feia amb els llibres, però el plaer del contacte amb la «població local», és unic com a experiència personal. Fins i tot penso que, amb els canvis polítics i econòmics que es viuen a Espanya en aquests moments, l’experiència a l’estranger ens ajuda a ser més solidaris perquè ens adonem de com és d’important el temps que un nadiu dedica en escoltar-nos parlar!

En tot cas, no dubto un sol instant d’haver decidit marxar a viure a l’estranger!

Com a colofó m’agradaria que llegíssiu un petit text que l’Amadeu m’havia demanat d’escriure ja fa temps i que, en certa manera, resumeix què és això de viure a l’estranger:

L’EXPERIÈNCIA DE VIURE A L’ESTRANGER

Bon dia a tothom!

Em dic Anna-Eulàlia i us escric des de Paris. Sembla que aquesta ciutat tira… no sé si per la magnificiència d’aquesta ciutat cosmopolita, romàntica i bella com és la capital de la França, o perquè entre catalans i francesos existeixen més vincles dels que ens pensem. En tot cas, compartim un passat comú i som hereus d’un pensament que ha commocionat tot l’Europa, catalans inclosos.

Tot això ho dic perquè llegint aquest bloc m’adono que hi ha una bona comunitat de catalans en terres franceses! Per descomptat que la distància amb Catalunya hi deu fer molt, com també el fet que el francès és un llengua llatina.

Pero el que ens uneix a aquestes persones que essent estrangeres vivim a París, o a qualsevol altra ciutat estrangera, en qualseol país del món, és senzillament el fet de viure una experiència única que podria definir-se com un còctel de diversos ingredients: tenir curiositat per descobrir una ciutat nova, tenir ganes de madurar pel seu compte, oblidar la família i els amics de sempre, que ja n’estem farts de veure, etc. i tot això sempre serà més enriquidor en un altre país que en el nostre propi, ja que de tornar a casa sempre hi serem a temps!

El que us vull dir amb tot això és que per passar una temporada a fora no ens passarà res, al contrari, ens ajudarà a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i, encara millor, a conèixer gent de cultures diferents, compartir amb ells petits instants de vida i créixer plegats. Al mateix temps dóna l’ocasió per descobrir les meravelles d’altres contrades i enriquir-nos essent capaços de comunicar, dia a dia, en una altra llengua.

Avui en dia, que viatjar és tan fàcil, val la pena de fer-ho durant uns quants mesos per descobrir si ens agrada o no… en tot cas, qualsevol raco de la Terra no està a més d’algunes hores de distància de casa nostra.

Us deixo desitjant que trobeu un sentit a tot viatge que feu, per petit que sigui. I si mai passeu per París, no deixeu de fer-me una visita!

A reveure.

Anna

Miguel a Florència

Què foto aquí?, es diu.

Juny de 2003. Carregat de maletes, suat i cansat, acaba d’arribar a Florència, una ciutat estranya que el rep amb hostilitat, indiferència i fredor. Obre el mapa, busca una adreça, Però com s’arriba en aquest maleït indret? Ja és de nit, puja unes escales interminables i arriba al carrer cercat, mal il·luminat. Ja hi som, bufa.

Primer dia de feina a l’Istituto Universitario Europeo, centre d’estudis post–universitaris especialitzats en història, dret i ciències polítiques i socials, mantingut per la Unió Europea, i situat a Fiesole, antiga ciutat etrusca al costat de Florència. La seva seu és principalment la Badia Fiesolana, abadia renaixentista, però hi ha d’altres edificis com ara el Convento di San Domenico, la Villa la Fonte, la Villa Schifanoia (on se suposa que Boccaccio estableix l’acció d’alguns contes del Decameró), el Villino, il Casale, la Villa il Poggiolo i la Villa San Paolo.

La biblioteca es troba a la Badia. No pot ser més espectacular: el claustre, els frescs, els arcs, els pilars, els passadissos. Una sort del Nom de la Rosa, pensa extasiat, I un fons molt important, veurem com s’organitzen els serveis i què em toca fer, per el moment prefereixo no fer atenció a l’usuari, l’anglès el tinc rovellat i no tinc ni idea d’italià, es diu preocupat. Ha estat afortunat, treballarà a “Periodici”, la secció de publicacions periòdiques.

Que bé que hi sigui ella, també de la facultat, que l’ajudarà a adaptar-se. Li presenta a tothom en italià, “Ciao!” li diuen, allargant la mà. Vaja, ja m’estan fent fora?, No home, “ciao” és una salutació informal que serveix tant per l’hola com per l’adéu!, Ah sí, un amic m’ha dit que és massa col·loquial, per ser educat he de dir “ave”, no? Sí és clar, i “morituri ti salutano” també... no home!, en tot cas és “salve”.

Hi treballen italians, holandesos, francesos, anglesos, polonesos, irlandesos... i entre els “stagers” o becaris com ell hi ha catalans, italians, grecs, suecs, francesos... Una autèntica ONU. Li comencen parlant en anglès. No no, grazie, I prefer Italian, I want to learn, Ah bravo, bene allora!

Viu de lloguer en un pis compartit, on van desfilant persones de diverses procedències fins que al final es forma un grup més o menys definitiu amb una grega, una sueca, un alemany i ell. És un tercer d’un dels últims edificis de la ciutat, al límit amb Fiesole, però encara bastant ben comunicat amb el centre. Sostres alts, mobiliari vell, finestres amb vistes de Firenze –ja és Firenze-, un petit balcó, i els “zanzare tigre”, mosquits de picadura terrible.

S’hi parla anglès, i què malament que ell el parla, ara se n’adona. Buf, ara no tinc gaires ganes d’explicar-te coses per telèfon, tot bé aquí a Itàlia, però arribo a casa que em balla el cap, parlo quatre idiomes cada dia, català, castellà, italià i anglès... Li costarà encara uns mesos parlar amb certa naturalitat aquests últims dos.

A la biblioteca i l’Istituto conèixer gent és fàcil, tant companys de feina com “researchers”, els estudiants dels Ph.D i màsters. Els dinars a la Mensa i les encisadores vistes de Firenze des de la terrassa, les festes al Fiasco Bar, tornar a casa a peu fent ziga-zagues.

Ja al vespre, a la ciutat, els aperitius al Cabiria, la Torre, l’Eskimo, el Pinar, les pizzes a la Pantera Viola i el Pizzaiolo. Les festes a pisos i cases antigues, la festa de la toga, la festa de l’absenta, la Librarian Party, ampolles de vi negre, martini, Mi metti del limone e un po’ del ghiaccio per favore?. Les sessions de “cinema sotto le stelle” a l’estiu, els passis de versions originals a l’Odeon. Els concerts a la Flog, Berlusconi pezzo di merda!

El bus li deixa al centre en 10 minuts, San Marco, Duomo, Battisterio, Ponte Vecchio, el Palazzo Vecchio, la Loggia dei Lanzi, Santa Maria Novella, Fortezza da Basso, Forte di Belvedere, Palazzo Pitti, Giardino di Bobboli, la Santa Croce i Dante lleig, tosc i desafiant, Santissima Annunziata, i els tresors dels Uffizi i l’Academia, i com des del Piazzale Michelangelo es veu Firenze nítida i cristal·lina, amb l’Arno que titil·la i brilla a pampallugues sota el sol ponent, i com tremola el cor amb el record d’aquesta sensació.

La vida és d’una rotunda senzillesa.

La Toscana, verda i vanitosa, Pisa i els seus miracles, la regió del Chianti, Luca, Arezzo i el somriure picaresc d’en Benigni, el misticisme medieval de Siena i San Gimignano.

Els viatges a Bologna, fred insoportable esperant els trens de matinada, menjar calòric, estudiants per tot arreu. Elba i l’amistat. Milano, David Bowie diu I’ll never get old, Segur que no!, el Duomo, el Castello Sforza, l’halitosi de l’estació de trens. Venezia, carnaval solemne i lentes reverències. Napoli, la pizza, la perversió i el càstig de Pompei, l’ombra allargada de la Camorra i els Guapos, els Quartieri Spagnoli, el caos, la pobresa i els crims, i un mite, un ídol més gran que Déu, MaraDio, i el gran respecte i admiració per aquell noi que el va portar a sopar i el va albergar el mateix dia –rocambolesc- que el va conèixer, i una fotografia d’una fotografia com a record, i l’atzar d’Auster. Roma (ciutat oberta) i la decadència de la seva bellesa, el Vaticano i l’èxtasi. Asisi i la devoció frenètica. Sicilia, país d’invasions, de pobles ofegats per tirans i mafiosos, exèrcits grecs, àrabs, aragonesos, francesos, noms de carrers en tres alfabets, gent esplèndida, aliena a les necessitats del turista, Devi assaggiare le arancine, gelats, Aquesta gent no para mai de menjar?

Tot i que l’accent castellà el delata, ja domina àmpliament l’italià. Llegeix Tabucchi, Baricco, Buzzati, Calvino, Moravia, Pasolini. Hola me llamo Francesco, vaja aquest petit italià parla perfectament castellà, conversen sobre literatura, ha traduït alguns poetes del castellà a l’italià, Benedetti, Ángel González, Gil de Biedma, i ara li demana ajuda per traduir del català a Gimferrer, uns quants vespres per acabar el seu recull “Poesie catalane”, que donen peu a xerrades sobre autors italians que ell ignora, i de com va conèixer Maradona, Beppo i Tabucchi.

Els fa gràcia que només conegui Eros Ramazzoti, Nek i companyia, i el fan escoltar Afterhours, Marlene Kuntz, Carmen Consoli, Marco Parente, Christina Donà, Subsonica, Massimo Volume, Fabrizio di André... quina llàstima que la bona música no sigui tan internacional com la comercial, però Ricky Martin no és espanyol, i què coneixeu a banda de Julio Iglesias?

Participar de la cultura i l’art, intercanviar coneixences, un tresor, patrimoni personal de cadascú, què gran que és el món i què poc que en coneix encara.

A “Periodici” la feina és agradable i creativa però comença un cicle de rotacions a la biblioteca, de manera que li toca fer una mica de tot, atenció a l’usuari i préstec, Hey why are you working here now?, Well now we change places all the time, just these two books?, adquisicions, catalogació de monografies, préstec interbibliotecari.

Les festes pels comiats dels companys “stagers” es van succeint, cadascuna de les partences és una pèrdua, i la proximitat de la seva pròpia comença a pesar en el seu ànim.

Quan tornes a Barcelona?, Quan acabi el meu contracte aquí, ja vaig anar a l’agost i al Nadal, però veniu-me a veure, que això s’acaba! Venen els pares, el germà i una amiga, tot plegat poques visites, Ells s’ho perden, pensa.

S’apropa la fi, aprofita per visitar tot el que li queda per veure a la ciutat. Un altre cop estiu, calor i humitat insofribles.

June Ball, el ball de juny, tota la Badia és una festa, hi ha tot l’institut allà, Això sembla una pel·lícula americana d’universitaris, darrera ocasió per saludar els que marxen a casa per les vacances.

Últim dia de feina. Els companys l’honoren, ell no fa cap discurs, aixeca la seva copa. Empassa saliva, un nus a la gola.

S’apropa el dia de la partença. Una visita a casa d’un amic per sortir a fer l’aperitiu i es troba una festa sorpresa, roman mut, mira a tothom i a ningú, els seus ulls no poden mirar altres ulls, es perden en l’infinit, l’emoció l’embarga.

El porta a l’aeroport, poques paraules, silenci carregat de dolor, arriba el moment de deixar la ciutat, la seva ciutat, i els amics, els seus amics. S’abracen, una llàgrima rodola des de sota d’unes ulleres fosques, Arrivederci, A presto.

Obre el sobre, hi ha un CD, és una compilació de grups italians, el posa al disc-man i s’ajusta els auriculars. “Solo per te (Italia) che mi hai fatto battare il cuore...”. L’avió s’enlaira, guanya altura ràpidament, Firenze es fa petita, més petita, cada vegada més petita, fins que desapareix.

L'any que va canviar la meva vida (Erasmus Groningen, febrer - juny 2002)

Per Laura Pla

Jo no n’estava segura, gens ni mica. Era una aventura, una cosa que no havia provat mai. Per un cantó, m’atreia la idea del viatge, però per l’altra, em sentia inexperta, insegura, plena de dubtes i contradiccions. Tenia 20 primaveres en aquell moment, i 20 tipus de pors diferents. En l’instant de prendre la decisió, no vaig tenir cap problema; veia llunyà el dia del viatge; era com un miratge vist des de lluny. A mesura que el temps passava, augmentava l’ànsia, la qual es feia viva a través del meu cor, més precisament, em sentia com si tingués una inflamació de la pell vermella d’aquest. Preparatius, cartes, trucades, converses interminables sobre els pros i contres de l’experiència: eren petites pedres que em permetien travessar aquest riu d’aigua gèlida. 

La primera contracció va ser quan vaig començar a fer el curs de llengua: holandès. Em trobava envoltada d’ànimes com la meva: curioses, alegres i plenes de pors al mateix temps. Cada dia 3 hores de pura teràpia de xoc. Era com una classe d’astronautes, cadascú amb la seva bombolleta al cap mirant els del seu voltant amb ulls que parlaven per si sols, i deien: “No només a mi m’ha agafat la curiositat de viure a la Lluna”. Sí, Holanda era com la Lluna per nosaltres i el curs d’holandès era un curs accelerat de respiració assistida. Més endavant ens n’adonaríem, de la importància que té cada inhalació d’aire, cada moment viscut, cada fotografia mental, clavades amb xinxetes invisibles dintre la ment, perpètuament. És curiós com de vegades es necessita distanciar-se del fil argumental que ens ve dictat (bàsicament, creiem que ens ve dictat) per adonar-nos de tantes coses. Un viatge físic que permet fer-ne un de mental. 

Així doncs, ja estàvem preparats per l’enviament espacial, cadascú a un punt cardinal diferent d’aquella lluna anomenada Holanda. A mi em va tocar Groningen. El dia del llançament, aquella destinació per mi no tenia més connotació que la “d’Erasmus” i, al seu torn, “Erasmus” no tenia més connotació que la de “viatge”. Tot i que els nervis van fer acte de presència, el llançament va ser un èxit, això si, l’aterratge no tant. Em sentia lluny de casa, una sensació estranyíssima creixia dins meu. Mirava al meu voltant i era com si els meus ulls estiguessin observant un quadre d’una realitat palpable. El meu cos i ment s’adonaven que aquell indret seria clau en la meva vida; estaria condemnada a arrossegar-lo eternament. 

Cada esguard m’il·luminava parts del decorat on havia de posar en escena la meva vida a partir d’aquell moment i durant els propers cinc mesos. Les llàgrimes em venien als ulls amb una força tsunàmica. Què hi feia jo en un lloc com aquell? Com havia arribat jo a aquella situació? Dins el meu cap ressonava una idea: Jo que estava tant tranquil·la a Barcelona… i ara… vagant per una ciutat que m’és completament desconeguda, sense conèixer ningú…

Què us puc explicar perquè entengueu el que va arribar a significar l’Erasmus? Us podria omplir pàgines i més pàgines sobre on estava situada la meva residència, com estaven distribuïdes les habitacions, quins bars eren els que solíem freqüentar, quant costava una cervesa durant la “happy hour”, quan hi havia la nit dels estudiants Erasmus, quantes festes vàrem fer a les residències, quantes vegades vaig caure anant en bici, quins eren els meus "coffee shops" preferits, com es diu gràcies en holandès, què donaven al banc quan anaves a obrir un compte corrent, com els estudiants Erasmus estrangers no entenien per què sempre hi havia algun espanyol que, quan anàvem tots junts cap al centre en bicicleta, cridava “Chanquete ha muerto” mentre els altres paisans xiulaven una cançó… i amb aquestes preguntes sense resposta us deixo la porta entreoberta perquè les contesteu vosaltres mateix@s…

El que sí que vull explicar és per què l’Erasmus va marcar un abans i un després. Diguem-ne que el motiu va ser la inauguració d’un nou capítol vital en el llibre de la meva vida, capítol que s’enllaçaria posteriorment amb d’altres tant importants com aquest.

A Holanda, els dies duraven 48 hores, almenys aquesta era la sensació que tenia. Cada dia era com tres mesos comprimits del meu passat, un pou inesgotable de fets, emocions, coneixences, descobriments i passions, tot tenyit d’un color taronja (holandès). Però, d’entre totes les coses n’hi va haver una que va sobresortir més que les altres: l’amistat. Va ser allí on vaig descobrir el vertader sentit d’aquesta paraula. Els amics eren la família, érem nàufrags en una barca anomenada ERASMUS, la torre de Babel europea, tot i que teníem el nostre esperanto: l’anglès. 

Les pràctiques les feia a la biblioteca de la facultat de lletres, envoltada per Petrarca, Dant, Baudelaire, Flaubert, Novalis, Leopardi, Hesse, Kundera, Cortázar, entre altres. Cada un d’ells sortia acompanyat d’un estudiant que, abans de partir, em passava a saludar pel taulell de préstec per comunicar-me la seva voluntat de passejar amb algun d’aquests personatges. Així doncs, jo ho registrava i els desitjava que tinguessin un bon dia.

A mesura que passava el temps, el miratge s’anava desdibuixant, cada cop arribaven més noticies de la Terra; la vida anterior s’estava recuperant del coma i, d’aquesta manera, condemnava a mort la meva vida present, irrevocablement. Sabia que el meu temps allí estava acabant, que aquell viatge-somni es clausurava, per sempre. Havíem viscut en un indret mutant, en canvi constant; nosaltres érem tan sols una petjada més. En uns mesos, aquella habitació on havia viscut tantes coses i tantes coses m’havien viscut, seria d’una altra persona, la qual viuria en un altre món il·lusori i volàtil, tant con el meu.

Recordo l’última setmana abans de morir. Tenia aquest avantatge, sabia que s’acabava aquella vida, i tenia l’oportunitat d’anar als llocs que volia acomiadar, i dir les coses que volia dir a cadascú dels qui van compartir amb mi aquell viatge-somni. El dia de l’acomiadament va haver-hi una pluja d’estels que es van escampar per tot el planeta. Aquestes estrelles van crear una nova constel·lació i de tant en tant encara es mouen per acostar-se o separar-se uns dels altres.

Ara, si tanco els ulls puc encara fer el recorregut del centre de Groningen fins a la meva residència. Recordo amb memòria fotogràfica cada detall, cada línia pintada al terra, cada arbre mal col·locat, cada encreuament de carrers. Així puc dir que la màquina del temps existeix, ja que jo hi he viatjat, molts cops.

Laura Pla

toujourslaura@gmail.com