Lluís Agustí, nascut a Barcelona el 1965, acaba d'incorporar-se com a professor a la Facultat. Es va diplomar en Biblioteconomia i Documentació a la UB el 1986 (també és llicenciat en Filologia Romànica) i va començar la seva vida professional treballant durant uns quants anys en biblioteques públiques de Barcelona.
Però el motiu que el porta a
Mòbils BiD és la seva carrera internacional. Efectivament: el 1993 va començar a treballar a les biblioteques de l'
Instituto Cervantes, organisme prou conegut de tothom, que difon la llengua i la cultura espanyoles arreu de món. (Ell mateix ha publicat alguns articles sobre la institució: a
Item i a
BBF.)
Lluís, quina ha estat la teva trajectòria dins de l'Instituto Cervantes?L’any 1993 m’incorporo a la biblioteca de l’Instituto Cervantes de Lisboa. En aquella època l’Instituto Cervantes s’acabava de crear i recuperava els antics centres culturals del Ministeri d’Afers Estrangers, i les anomenades cases d’Espanya del Ministeri de Treball que tenien per objectiu aplegar l’emigració econòmica del nostre país a França, Alemanya, la Gran Bretanya. De fet vaig ser el primer bibliotecari que es va contractar per a aquesta xarxa de nova creació. Calia un treball professional d’actualització dels fons dispersos, l’harmonització de processos, l’automatització dels catàlegs; hi havia molta cosa per fer i pocs recursos, però moltes ganes i molt d’interès.
Després de quatre anys a Portugal, on també vaig donar classes a la Universidade Nova de Lisboa, em va tocar anar a la Bibliothèque Espagnole de París, un centre amb quasi cinquanta anys d’història, en un palauet ple també d’històries. Allà m'hi vaig estar cinc anys. El fons de la biblioteca era molt interessant, l’espai bellíssim, sumptuós, però complicat i els usuaris francesos exigents, amb l’ajuda de la gent que hi érem, vam tirar allò endavant.
Després d’un pas fugaç d’un any per Brussel·les, vaig tenir la immensa sort de poder treballar a Nova York. Les possibilitats que ofereix la ciutat des de tots els angles que es vulguin, i l’ambient professional dels companys nord-americans són una meravella. Em va sorprendre l’alt grau de generositat amb què s’oferien a ajudar els companys, com conjugaven el bon humor i el treball dur, que ser seriós no és sinònim d’avorrit, que es poden tractar els temes més importants i greus sense solemnitat, amb simpatia.
Aquesta mobilitat és deguda a la normativa interna de l'Instituto, oi? Imagino que això deu comportar avantatges, però sobretot inconvenients.Els caps de biblioteca estan subjectes a una mobilitat de cada tres mínim, a cinc anys com a màxim; la resta de personal ajudant és de contractació local. Hi ha inconvenients, evidentment: la llunyania del país, dels amics, de la família; però em sap greu contradir una mica l’enunciat, si no tens gent que depengui de tu, jo no hi veig més que avantatges: conèixer món, cultures i llengües diferents des de dins, no com a turista.
A sobre, la teva feina principal és estar en contacte amb gent que s’interessa per la teva cultura, per la teva o les teves llengües (hi ha força gent que s’apropa i interessa pel català tot passant pel castellà), i on els pots ajudar a descobrir tota mena de coses sobre llengua, literatura, geografia, antropologia, música, cinema... i en el que no deixes d’aprendre coses de la teva pròpia cultura, i a sobre et paguen!!! Què més vol una persona per ser feliç a la feina? És clar que hi ha gent que es queixa, hi ha moments difícils, però La Rochefoucauld deia que hi ha gent que sap del que fuig però que no sap el que busca.
Vull dir amb això que és molt important rumiar que si es tenen problemes familiars, personals, potser val més que no es marxi a l’estranger, això no sempre funciona, no és la solució, de vegades resulta pitjor: sense família, sense amics, estàs més fragilitzat, n’he conegut força casos i els avantatges es tornen tot inconvenients.
Es diu que els salaris dels bibliotecaris de l'Instituto Cervantes són molt més alts que la mitjana dels sous que es cobren a Espanya. Això és veritat?Els sous de l’Instituto dels càrrecs desplaçats són bons, sense cap mena de dubtes, els del personal local no tant, tots estan estudiats exactament per a cada ciutat i es compta que qualsevol que s'ha de quedar pocs anys en un lloc mai fa una inversió de comprar un habitatge, tots els diners del lloguer, i en casos com Nova York, Londres o París estem parlant de més de 2.000 €, es perden. Per una persona sola els sous estan força bé, quan tens família la cosa és correcta.
Això no obstant, cal dir també que són els més baixos del personal desplaçat de l’administració de l’Estat (només cal comparar-ho amb un mestre en les mateixes condicions). Cal tenir en compte els horaris complicats: a més de les hores de gestió i atenció al públic, toca després assistir als actes culturals que es programen, a Nova York l’any passat en van ser 200. Vull dir que si algú s’interessa per treballar a l’Instituto per guanyar diners és una bona opció, però res de setmanes de 35 hores, hi ha casos en què per qüestions de feina sovint en feies més de 60, i/o et quedaves sense cap de setmana. Sous bons, sí, però feina també. En qualsevol cas repeteixo que per mi el més interessant és que la feina t’engresqui, si a sobre et paguen bé, millor.
I ara, finalment, has decidit deixar de voltar pel món i tornar al Born. S'ha acabat una etapa i en comença una altra? Estàs il·lusionat amb la nova feina?Pot semblar una ximpleria la frase, però tornar a Barcelona m’ha costat molts anys. Hi he tornat per raons familiars però això no vol dir que vingui a contracor, al contrari, vinc molt content i molt il·lusionat amb la idea de donar classes. Però si hi vinc amb moltes ganes també ho faig amb por, por de fer bé les coses, de poder transmetre coneixements correctes als alumnes però també il·lusió, i finalment d’entendre els alumnes, uns alumnes que han viscut en un país que m’adono no és exactament el d’abans de marxar, quan ells tenien només 3 o 4 anys. Sé que sóc jo qui m’hi hauré d’adaptar però no pateixo, me’n sortiré.
Com saps, aquest bloc pretén fomentar les estades a l'estranger dels estudiants, bé sigui per estudiar o per treballar. A l'Instituto Cervantes, escampats pel món, trobaríem altres bibliotecaris catalans (i, per tant, exalumnes del nostre centre) que han fet aquesta opció. En recordes alguns?Uns quants, en Jaume Bover, que fa més de vint anys que treballa al Marroc, fent una feina extraordinària de bibliotecari i humanitària, ajudant de fa tants anys tanta gent. En Javier Campillo, mallorquí com en Jaume, un excel·lent company que va passar per Tunis, Roma i ara és a Tolosa de Llenguadoc. En José María Fernández, també una excel·lent persona, que des que va acabar la carrera s’està a Anglaterra, ara a Manchester, en l’edifici de la que va ser la primera biblioteca pública de la ciutat. La María Vázquez, gallega d’esperit i barcelonina de nació, que és ara la nova cap de biblioteca del centre de Nova York, i un exemple de com s’han de dur les experiències vitals a l’estranger. La Carme Renedo que va fer feina a Tel-Aviv en unes condicions ben complicades però del que tot plegat em sembla que en té un bon record. La Maria Lluïsa Vidal, de Figueres, que va passar per París ja fa molts anys. I segur que me’n deixo algun que després em sabrà greu.
Una de les activitats que potenciem des de la Facultat són les pràctiques d'estiu a l'estranger. Ja en la primera edició, el 2002, vas acollir un dels quatre estudiants que aquell any va marxar. I en l'última edició, aquest estiu passat, també has tingut dues noies a la biblioteca de Nova York.És cert, recordo excel•lents alumnes en pràctiques de la Facultat: el primer d’aquell any en Javier Leiva, amb qui hauria hagut jo de fer pràctiques i no a l’inrevés, i més recentment la Isabel Coscolla i la Rosa Salvador. Quan he hagut de negociar per acollir alumnes vostres sempre sabia que jugàvem sobre segur. Però també hem rebut alumnes d’altres universitats espanyoles, portugueses, franceses, nord-americanes, brasileres... i encara que depèn molt de la personalitat, l’experiència, el recorregut personal i els coneixements de cadascun ha estat interessant veure com estan formats, en què estan més preparats, en quines matèries són millors.
Aconsellaries als estudiants que tinguessin una experiència a l'estranger? Per què?Sense cap mena de dubtes els ho recomanaria, i no només per qüestions professionals, veure gent diferent, sentir i aprendre d’altres llengües, estar en contacte amb d’altres cultures, ser una mica emigrant, ajuda a posar les coses potser una mica més al seu lloc, a entendre l’altre, a no pensar que som els millors ni tampoc els pitjors, a entreveure que les coses no són mai negres o blanques, i finalment si no a estar-hi sempre d’acord, com a mínim a comprendre i respectar les persones. Però tot plegat també ens pot passar al que a un diplomàtic (i aquí és igual el país d’on era) que conten li passava que deia rucades en moltes llengües.
Moltes gràcies, Lluís. Molta sort en la teva nova etapa a la Facultat.
La convocatòria s’adreça a persones més grans de 18 anys que no hagin gaudit prèviament de cap experiència d’estudis, pràctiques o feina en un país diferent del seu. Els interessats hauran d’enviar la seva sol·licitud entre el 26 de setembre i el 15 d’octubre de 2007.
