divendres, 12 de març de 2010

Una gran experiència


L’estiu passat vaig viure una experiència que em va canviar la percepció del món i la manera d’afrontar la vida. Això va ser durant l’estada d’un mes a l’Àfrica.

Vaig anar-hi després d’haver conegut –coses de la vida, per casualitat– al germà d’una noia que hi havia anat diverses vegades i que havia fet una gran amistat amb una família burkinesa.

L'oportunitat se’m va presentar el mes de febrer a Londres, durant una petita escapada que vaig fer per poder desconnectar de la rutina diària i conèixer la ciutat.

Southampton va ser el punt de partida d’aquesta aventura, allà vaig poder conèixer la noia que uns dies després m’invitaria a viatjar fins Ouagadougou com a membre de la seva nova i petita (de fet, petitíssima) ONG.

Des del mes de febrer i fins l’agost –el mes que tenia pensat passar en terres africanes– vaig estar planejant-ho tot: vaig llegir acuradament llibres que em poguessin explicar la cultura africana i la seva mentalitat, la manera com m’havia de comportar amb aquelles gents... I sobretot volia anar-hi tenint molt present la realitat del país on viuria un mes, el per què de la seva pobresa i del seu subdesenvolupament.

El temps va passar volant, sense adonar-me’n ja era juliol, en poques setmanes agafaria un avió tota sola que em portaria molt lluny. La meva família i amics em recolzaven en aquest projecte afirmant que tenien ben clar que aquest dia havia d’arribar tard o d’hora, però rere els seus sincers consells sempre hi quedava un fons de preocupació.

Agost. Pujo a l’avió. Escala a Casablanca. Vaga de pilots. Tres dies sola al Marroc. No sé per què, però no tinc por, de fet, mai m’he sentit tan bé. Sé que arribaré, sé que hi he d’anar, sé que no m’he equivocat. Menys mal! La meva gran por era penedir-me una vegada allà, però no. Potser sóc més forta del que em penso, potser m’he de deixar d’infravalorar. Sí que puc!

3:15 h de la nit. Arribada a Ouagadougou. L’aeroport és tan gran com el menjador de casa, penso. Sóc l'única persona blanca, però tothom m’ofereix somriures. A partir d’aquest moment i durant 31 dies sóc una africana més, que la meva pell sigui més pàl·lida no vol dir res.

Al cap d’una hora més o menys em vénen a recollir. És Marcel (director de l’escola de nens pobres amb qui viuré aquests dies). Està molt content de veure’m i em rep amb una abraçada (tan preocupada com estava jo amb la manera de presentar-me i saludar per primera vegada!). La seva veu em reconforta, ja no estic sola, i també sé que no ho estaré en cap moment.

Conèixer els nens del centre d’alfabetització on passaré tots els matins d’aquests 31 dies resulta ser una experiència inigualable. Tots i cada un d’ells em reben amb un afecte enorme, sembla que ens coneguem de tota la vida. Jo intento ensenyar-los a desenvolupar els seus coneixements bàsics sobre la llengua anglesa, però ells acaben oferint-me lliçons de vida sense proposar-s’ho, només observant-los: l’actitud positiva davant de les dificultats, la solidaritat sense límits, els somriures constants, la fortalesa, la vitalitat, les ganes de superar-se i aprendre, la capacitat de viure feliços amb ben poc...

No puc deixar de pensar en com de diferents són els nens dels països desenvolupats i començo a plantejar-me moltes coses. Em faig preguntes i me les responc, trenco esquemes, salto barreres, aplaco pors... Intento apuntar-ho tot al quadern de viatge però no puc, és massa, no trobo les paraules però tampoc em desespero (aquí és impossible), sé que quan les necessiti ja em vindran.

Els vincles emocionals que crees amb les persones que t’acompanyen i et conformen el dia a dia en una experiència d’aquest tipus són impressionants.

Podria elaborar una llista molt extensa de tot allò que he après al continent africà, però encara no ho puc fer. Ja han passat set mesos i a hores d’ara encara estic digerint cada una de les vivències.

L’últim apunt que m’atreveixo a escriure és d’il·lusió i esperança. La il·lusió de tornar-hi i seguir amb el projecte i l’esperança que més persones sentin la necessitat d’involucrar-se en projectes humanitaris. Queda tanta feina per fer!

Tinc 22 anys, em dic Laia i mai havia somrigut tant com durant aquests 31 dies a l’Àfrica.

5 comentaris:

  1. Holaaaaa, tinc una proposta per el bloc, que podrieu inclourè un RSS com Feedburner?, preferiria i creec que seria molt més visible podre rebre els post directament al correo electronic.

    Merciii

    ResponElimina
  2. Hola Laia, no et conec de res però és admirable el que expliques. M'ha agradat molt, MOLTÍSSIM llegir-te :-)

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies Mariaina!! Em fa molta il.lusió que t'hagi agradat l'escrit! :D

    ResponElimina
  4. Una història molt maca però a on està la part de l'experiència en el món bibliotecari? M'he perdut algo?
    Laura

    ResponElimina
  5. Hola Laura!! El fet és que vaig anar a Burkina amb l'objectiu de posar el meu granet de sorra en l'àmbit de la formació i l'alfabetització dels nens. A l'escola on vaig realitzar el voluntariat no hi ha cap biblioteca (de fet, ben just hi tenen 4 llibres...) però la il.lusió que tinc en ment poder aconseguir és montar-la en un futur pròxim, a poc a poc i amb la col.laboració de més persones que també comparteixen aquesta idea. Quan es materialitzi el projecte faré un altre escrit, aquesta vegada plasmant l'experiència bibliotecària que hagi viscut!

    ResponElimina