L’entrevista d’avui té unes característiques prou particulars. Tenim el gust de conversar una estona amb dos joves professors de la Facultat que coincideixen en el fet que cadascun d’ells va gaudir, quan eren estudiants, d’una beca Erasmus. Volem compartir amb ells alguns dels seus records, i saber si aquesta experiència va marcar en algun sentit les seves vides.
La Núria Jornet és actualment secretària de la Facultat. Nascuda a Vilanova i la Geltrú el 1968, és llicenciada en Història Medieval i fa poc temps ha completat el seu doctorat. No és així?
Sí, el 2005 vaig presentar a la Facultat d’Història una tesi sobre l’origen i el primer segle del monestir de Sant Antoni de Barcelona (les primeres clarisses catalanes) i sobre la configuració del seu arxiu.
Està clar que la teva vocació són els arxius històrics. D'aquí que la teva dedicació docent al centre giri al voltant de l’arxivística. Actualment has de compaginar les classes amb el càrrec de secretària de la Facultat. Com ho portes?
Bé. Després d’una certa «esquizofrènia» entre la història i els arxius, ara amb la tesi he pogut vincular bé aquestes dues facetes meves. D’altra banda, i pel que fa a la meva feina com a secretària docent, la veritat és que la gestió és laboriosa, requereix temps i és complicat combinar-ho amb docència i recerca.
L’Ángel Borrego ocupa també un càrrec important en l’equip directiu de la Facultat. És un dels dos vicedegans. Quines feines portes més directament?
Bàsicament m’encarrego de la coordinació dels estudis de postgrau que inclouen el màster en Gestió de Continguts Digitals i el doctorat.
L'Ángel no és nascut a Catalunya. Ha fet els estudis a la Universitat de Salamanca, on també presentà la seva tesi doctoral, fa pocs anys. A què es dedica aquesta recerca?
Vaig néixer a Vitòria, el 1973, però des de ben petit vaig anar a viure a Miranda de Ebro. Als 18 anys vaig marxar a Salamanca per estudiar la diplomatura en Biblioteconomia i Documentació i la llicenciatura en Documentació. Quan vaig acabar la llicenciatura vaig gaudir d’una beca predoctoral del Ministeri d'Educació i Ciència per fer la tesi doctoral, que era dedicada a l’ús de mètodes qualitatius d’investigació en Biblioteconomia i Documentació. Vaig presentar la tesi l’octubre del 2001.
Núria / Ángel, quina és la vostra història en relació amb el Programa Erasmus?
Núria: Jo vaig marxar l’any 1991. La meva facultat, la d’Història, aleshores solament tenia conveni (almenys al Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica) amb les universitats de Tolosa de Llenguadoc i Ais de Provença. La idea era anar-hi després de la llicenciatura per fer-hi la «maîtrise» (equivalent a la tesina), que havies de presentar i defensar allà després de l’any.
Per què vaig anar-hi? Doncs la veritat és que m’ho havia passat molt bé (de debò) a cinquè de carrera (érem un grup petit, fèiem seminaris, llegíem i ens passàvem les ressenyes, bona relació amb professors...) i volia seguir vinculada a la universitat i, sobretot, iniciar-me en la recerca. Aleshores ja m’interessava la història de les dones i volia començar a investigar. A part, a la universitat francesa on anava havia de treballar amb Pierre Bonnassie (un «gran» de la historiografia medieval) i ell em dirigiria el treball. I això era una «passada»... Una anècdota: vaig estar convivint amb una altra Núria, també Erasmus (que curiosament ara també és arxivera), i sempre recordem el dia que ens havíem d’entrevistar per primera vegada i conèixer Bonnassie. Estàvem molt nervioses, ens vam posar «guapes», fumàvem les dues, i ens vam posar colònia per fer olor... Entrem al despatx del Bonnassie, i... quin personatge!! Escabellat, fumant amb el cigarret i la cendra que li queia... «imatge savi». Encara ara la Núria i jo quan ens trobem ho recordem.
Vaig tenir sort (perquè hi havia més candidats) i el setembre de 1991 marxava a la universitat de Toulouse-Le Mirail.
La idea del curs era doncs treballar per fer la tesina, dirigida per Pierre Bonnassie, i assistir només a tres seminaris DEA (una mena de doctorat d'allà). La resta la gestionaves tu... Això per a mi també va ser un repte i una experiència: mirar quines classes/assignatures m’interessaven i assistir-hi com a oient, buscar altres activitats a la ciutat (cursets, conferències, cursos de francès...). Recordo un curs de pronunciació divertidíssim on fèiem servir un mirall per posar bé els llavis. Una altra anècdota: com que la Núria i jo fumàvem (i força) fèiem mil aventures per trobar un bar o estanc obert si un diumenge ens quedàvem sense Ducados ella i Gold Coast, jo.
Tota una gestió del temps (no podies estar tot el dia fent la tesina o, al contrari, no fent res, i anant cada nit a les «soirées» que s’organitzaven a les habitacions de la residència universitària on vivia, que n’hi havia força!!!). Gestió del temps i gestió del pressupost, un altre repte. Pocs diners i estalvi, comprar alguns productes (l’esmorzar, el cafè, el berenar...).
A Tolosa, d’altra banda, hi havia molts avantatges per als universitaris: una residència (que això sí, estava a la banlieue (als afores) i si no tenies cotxe i acabava l’horari de busos...) amb preus molt econòmics, descomptes als transports, museus, etc. A part, a la minsa-minsa partida d’Erasmus-beca, s’afegia una ajuda extra del Conseil Regional de Midi-Pyrénées (que em va salvar la vida econòmicament parlant).
Ángel: Jo vaig marxar d’Erasmus el curs 1993-1994 per cursar el tercer any de la diplomatura en Biblioteconomia i Documentació a la University of Northumbria, a Newcastle (Regne Unit). Quant als motius, suposo que tot plegat va ser una mica impulsiu. Vaig veure publicitat a la Facultat de l’oferta de places –no n’hi havia gaire: en aquella època a Salamanca només podies optar entre Newcastle i París–, i vaig triar Newcastle perquè sempre havia estudiat anglès.
Malgrat això la primera dificultat era, precisament, l’idioma. El meu nivell d’anglès no era gaire bo, i tenia por de no poder seguir el curs amb facilitat. Però de seguida em vaig anar acomodant. Els grups a classe eren petits i era fàcil consultar dubtes amb els companys o els professors. Vaig passar a Newcastle un curs sencer de manera que vaig tenir força temps per millorar amb l’idioma.
Acadèmicament, ho recordo tot com un canvi radical respecte al que havia vist a Salamanca: hi havia molt poques classes presencials –10 hores a la setmana per a un estudiant a temps complet– i el treball personal tenia molt de pes. Calia fer moltes presentacions públiques a l’aula –a falta de PowerPoint calia fer servir transparències per superar les dificultats amb l’anglès–, i hi havia assignatures sobre temes, com el màrqueting de biblioteques, que en aquell moment encara no estaven contemplats al meu pla d’estudis.
A nivell personal l’experiència també va resultar impactant. Vaig conèixer gent d’arreu del món, especialment d’Europa, però també d’Àfrica i d’Àsia –les universitats angleses atreuen molts estudiants de les seves antigues colònies i d'altres països de parla anglesa. Per exemple, jo compartia casa amb dos estudiants britànics, una noia alemanya, un noi de Hong Kong i un altre de Taiwan. Gràcies a una associació d’estudiants que organitzava viatges i excursions a uns preus molt baixos vam viatjar força i, per exemple, vam poder passar un parell de caps de setmana a Edimburg i a Dublín.
L’experiència Erasmus em va agradar tant que, tan aviat com vaig tornar a Salamanca, vaig començar a buscar noves oportunitats per marxar a l’estranger. Vaig cursar el primer any de la llicenciatura i després vaig tornar a marxar, el curs 1995-1996, a la Université de Caen, a França. Allà no vaig anar amb el programa Erasmus, sinó dins d’un programa d’intercanvi entre la Universidad de Salamanca i aquesta universitat. Les condicions eren força millors que amb l’Erasmus i no només em pagaven l’allotjament sinó també una quantitat mensual força acceptable. A Caen no vaig fer estudis de Biblioteconomia i Documentació, sinó un programa per a estudiants estrangers que incloïa cursos de francès i de docència de llengües. L’experiència va tornar a ser molt gratificant i va tenir molta incidència sobre tot allò que he fet després, ja que allà vaig conèixer la Betlem que és qui em va convèncer per canviar la «meseta castellana» per Catalunya.
Després dels anys que han passat i des del vostre punt de vista, creieu que el Programa Erasmus ha anat evolucionant amb el temps?
Núria: No ho sé, suposo que sí, almenys sé que a Història Medieval hi ha molts més centres on poder anar.
Ángel: La veritat és que no conec amb detall com funciona el programa en l’actualitat. Sí que crec que la durada de les estades s’ha reduït i la majoria d’alumnes marxen només per un semestre, mentre que abans era més habitual marxar un curs sencer. Pel que fa a la quantia de les beques no sembla que hagi millorat gaire, malgrat que sí que hi ha ajuts de la Generalitat per complementar-la.
A partir de la vostra experiència personal, podeu afirmar que el Programa Erasmus ha resultat important per a les vostres vides?
Núria: Sí, rotundament. Del punt de vista professional/acadèmic va suposar treballar amb en Bonnassie (un mestre, molt amable, em va deixar (!) totes les fitxes dels documents que ell havia fet quan preparava el seu llibre sobre Catalunya a l’any Mil...) i també a fer-ho amb la Blanca Garí (com a codirectora a Barcelona, i amb ella he fet ara la tesi). En l'àmbit personal coneixes molta gent (potser el «problema» en el meu cas era que Faûcher, la residència, era únicament per a espanyols, àrabs i gent dels «territoris d’ultramar», vaja, «lo mejor» (els francesos, realment són molt classistes: els «anglosaxons» estaven en una residència cèntrica) i jo vaig estar bona part del temps rodejada d’espanyols. Això sí, els seminaris DEA em van permetre conèixer gent del país i a la residència es feien amistats al moment (recordo que als 15 dies la Núria i jo anàvem al bateig d’un nebot d’un noi de la Martinica!!). I en un pla molt més personal, a Tolosa vaig conèixer el que seria i és marit i pare de la meva filla, que també corria per allà amb un Erasmus (primer a la Bretanya i després a Tolosa). Està clar que si no ens haguéssim trobat allà, era realment difícil a Catalunya coincidir un «telecos» gironí i una «historiadora» vilanovina. Tens records molt macos. Per exemple, el dia que el Barça va guanyar la primera Copa d’Europa vam sortir la Núria, jo i un andorrà a celebrar-ho per la ciutat.
Ángel: El Programa Erasmus ha estat molt important per a mi. Les dues estades a l’estranger em van servir per aprendre dos idiomes que em van resultar molt útils quan vaig acabar la carrera i vaig haver de buscar feina. En el pla més personal, els coneixements de llengües et permeten conèixer gent d’arreu i entrar en contacte amb altres cultures. I això és molt útil per aprendre a relativitzar les coses. Estem acostumats a fer les coses d’una determinada manera fins que anem a un altre lloc i veiem que hi ha altres possibilitats per fer igual o millor el que nosaltres pensàvem que era inamovible. És cert que aquest és un aprenentatge que fas viatjant, sigui amb una beca Erasmus o fent turisme a l’estiu, però l’avantatge de l’Erasmus és que et permet integrar-te molt més en un altre país.
A la Facultat oferim actualment 14 places per marxar dins d’aquest programa. Però aquest curs marxaran només 9 estudiants. A què atribuïu aquesta manca d'èxit de l’Erasmus?
Núria: No ho sé, potser els pocs diners que es donen. I suposo que ara la mobilitat és molt més forta, amb més oportunitats per a la joventut.
Ángel: Imagino que hi ha una barreja de factors. Des de casos de dificultats econòmiques fins al fet que marxar a l’estranger durant uns mesos provoca un cert neguit i una certa por a ficar-se en una aventura que no saps si sortirà bé. També hi ha alumnes que tenen algun tipus de feina aquí i prefereixen mantenir aquesta vinculació laboral. En tot cas, jo recomanaria a tots aquells que puguin aprofitar aquesta experiència que no perdin l’ocasió; segur que no se’n penediran.
Si tornéssiu a néixer, tornaríeu a demanar una beca Erasmus? Per què?
Núria: Sí... està clar. I a sobre ho repetiria. Ara veig que potser tant a nivell professional com personal, no vaig saber aprofitar algunes coses. Però... érem tan joves!!!
Ángel: I tant que tornaria a marxar! A més, també hi ha beques Erasmus per al professorat, de manera que no perdo l’esperança de repetir l’experiència!
Doncs res més: moltíssimes gràcies per les vostres paraules.
Entrades
el dia que el Barça va guanyar la primera Copa d’Europa...
ResponEliminaJjaja a mi em va coincidir l'erasmus amb la victòria de la segona copa d'Europa del Barça :P
Tu almenys tenies barcelonistes a prop amb qui compartir l'himne...jeje
:)