dissabte, 15 d’abril de 2006

Miguel a Florència

Què foto aquí?, es diu.

Juny de 2003. Carregat de maletes, suat i cansat, acaba d’arribar a Florència, una ciutat estranya que el rep amb hostilitat, indiferència i fredor. Obre el mapa, busca una adreça, Però com s’arriba en aquest maleït indret? Ja és de nit, puja unes escales interminables i arriba al carrer cercat, mal il·luminat. Ja hi som, bufa.

Primer dia de feina a l’Istituto Universitario Europeo, centre d’estudis post–universitaris especialitzats en història, dret i ciències polítiques i socials, mantingut per la Unió Europea, i situat a Fiesole, antiga ciutat etrusca al costat de Florència. La seva seu és principalment la Badia Fiesolana, abadia renaixentista, però hi ha d’altres edificis com ara el Convento di San Domenico, la Villa la Fonte, la Villa Schifanoia (on se suposa que Boccaccio estableix l’acció d’alguns contes del Decameró), el Villino, il Casale, la Villa il Poggiolo i la Villa San Paolo.

La biblioteca es troba a la Badia. No pot ser més espectacular: el claustre, els frescs, els arcs, els pilars, els passadissos. Una sort del Nom de la Rosa, pensa extasiat, I un fons molt important, veurem com s’organitzen els serveis i què em toca fer, per el moment prefereixo no fer atenció a l’usuari, l’anglès el tinc rovellat i no tinc ni idea d’italià, es diu preocupat. Ha estat afortunat, treballarà a “Periodici”, la secció de publicacions periòdiques.

Que bé que hi sigui ella, també de la facultat, que l’ajudarà a adaptar-se. Li presenta a tothom en italià, “Ciao!” li diuen, allargant la mà. Vaja, ja m’estan fent fora?, No home, “ciao” és una salutació informal que serveix tant per l’hola com per l’adéu!, Ah sí, un amic m’ha dit que és massa col·loquial, per ser educat he de dir “ave”, no? Sí és clar, i “morituri ti salutano” també... no home!, en tot cas és “salve”.

Hi treballen italians, holandesos, francesos, anglesos, polonesos, irlandesos... i entre els “stagers” o becaris com ell hi ha catalans, italians, grecs, suecs, francesos... Una autèntica ONU. Li comencen parlant en anglès. No no, grazie, I prefer Italian, I want to learn, Ah bravo, bene allora!

Viu de lloguer en un pis compartit, on van desfilant persones de diverses procedències fins que al final es forma un grup més o menys definitiu amb una grega, una sueca, un alemany i ell. És un tercer d’un dels últims edificis de la ciutat, al límit amb Fiesole, però encara bastant ben comunicat amb el centre. Sostres alts, mobiliari vell, finestres amb vistes de Firenze –ja és Firenze-, un petit balcó, i els “zanzare tigre”, mosquits de picadura terrible.

S’hi parla anglès, i què malament que ell el parla, ara se n’adona. Buf, ara no tinc gaires ganes d’explicar-te coses per telèfon, tot bé aquí a Itàlia, però arribo a casa que em balla el cap, parlo quatre idiomes cada dia, català, castellà, italià i anglès... Li costarà encara uns mesos parlar amb certa naturalitat aquests últims dos.

A la biblioteca i l’Istituto conèixer gent és fàcil, tant companys de feina com “researchers”, els estudiants dels Ph.D i màsters. Els dinars a la Mensa i les encisadores vistes de Firenze des de la terrassa, les festes al Fiasco Bar, tornar a casa a peu fent ziga-zagues.

Ja al vespre, a la ciutat, els aperitius al Cabiria, la Torre, l’Eskimo, el Pinar, les pizzes a la Pantera Viola i el Pizzaiolo. Les festes a pisos i cases antigues, la festa de la toga, la festa de l’absenta, la Librarian Party, ampolles de vi negre, martini, Mi metti del limone e un po’ del ghiaccio per favore?. Les sessions de “cinema sotto le stelle” a l’estiu, els passis de versions originals a l’Odeon. Els concerts a la Flog, Berlusconi pezzo di merda!

El bus li deixa al centre en 10 minuts, San Marco, Duomo, Battisterio, Ponte Vecchio, el Palazzo Vecchio, la Loggia dei Lanzi, Santa Maria Novella, Fortezza da Basso, Forte di Belvedere, Palazzo Pitti, Giardino di Bobboli, la Santa Croce i Dante lleig, tosc i desafiant, Santissima Annunziata, i els tresors dels Uffizi i l’Academia, i com des del Piazzale Michelangelo es veu Firenze nítida i cristal·lina, amb l’Arno que titil·la i brilla a pampallugues sota el sol ponent, i com tremola el cor amb el record d’aquesta sensació.

La vida és d’una rotunda senzillesa.

La Toscana, verda i vanitosa, Pisa i els seus miracles, la regió del Chianti, Luca, Arezzo i el somriure picaresc d’en Benigni, el misticisme medieval de Siena i San Gimignano.

Els viatges a Bologna, fred insoportable esperant els trens de matinada, menjar calòric, estudiants per tot arreu. Elba i l’amistat. Milano, David Bowie diu I’ll never get old, Segur que no!, el Duomo, el Castello Sforza, l’halitosi de l’estació de trens. Venezia, carnaval solemne i lentes reverències. Napoli, la pizza, la perversió i el càstig de Pompei, l’ombra allargada de la Camorra i els Guapos, els Quartieri Spagnoli, el caos, la pobresa i els crims, i un mite, un ídol més gran que Déu, MaraDio, i el gran respecte i admiració per aquell noi que el va portar a sopar i el va albergar el mateix dia –rocambolesc- que el va conèixer, i una fotografia d’una fotografia com a record, i l’atzar d’Auster. Roma (ciutat oberta) i la decadència de la seva bellesa, el Vaticano i l’èxtasi. Asisi i la devoció frenètica. Sicilia, país d’invasions, de pobles ofegats per tirans i mafiosos, exèrcits grecs, àrabs, aragonesos, francesos, noms de carrers en tres alfabets, gent esplèndida, aliena a les necessitats del turista, Devi assaggiare le arancine, gelats, Aquesta gent no para mai de menjar?

Tot i que l’accent castellà el delata, ja domina àmpliament l’italià. Llegeix Tabucchi, Baricco, Buzzati, Calvino, Moravia, Pasolini. Hola me llamo Francesco, vaja aquest petit italià parla perfectament castellà, conversen sobre literatura, ha traduït alguns poetes del castellà a l’italià, Benedetti, Ángel González, Gil de Biedma, i ara li demana ajuda per traduir del català a Gimferrer, uns quants vespres per acabar el seu recull “Poesie catalane”, que donen peu a xerrades sobre autors italians que ell ignora, i de com va conèixer Maradona, Beppo i Tabucchi.

Els fa gràcia que només conegui Eros Ramazzoti, Nek i companyia, i el fan escoltar Afterhours, Marlene Kuntz, Carmen Consoli, Marco Parente, Christina Donà, Subsonica, Massimo Volume, Fabrizio di André... quina llàstima que la bona música no sigui tan internacional com la comercial, però Ricky Martin no és espanyol, i què coneixeu a banda de Julio Iglesias?

Participar de la cultura i l’art, intercanviar coneixences, un tresor, patrimoni personal de cadascú, què gran que és el món i què poc que en coneix encara.

A “Periodici” la feina és agradable i creativa però comença un cicle de rotacions a la biblioteca, de manera que li toca fer una mica de tot, atenció a l’usuari i préstec, Hey why are you working here now?, Well now we change places all the time, just these two books?, adquisicions, catalogació de monografies, préstec interbibliotecari.

Les festes pels comiats dels companys “stagers” es van succeint, cadascuna de les partences és una pèrdua, i la proximitat de la seva pròpia comença a pesar en el seu ànim.

Quan tornes a Barcelona?, Quan acabi el meu contracte aquí, ja vaig anar a l’agost i al Nadal, però veniu-me a veure, que això s’acaba! Venen els pares, el germà i una amiga, tot plegat poques visites, Ells s’ho perden, pensa.

S’apropa la fi, aprofita per visitar tot el que li queda per veure a la ciutat. Un altre cop estiu, calor i humitat insofribles.

June Ball, el ball de juny, tota la Badia és una festa, hi ha tot l’institut allà, Això sembla una pel·lícula americana d’universitaris, darrera ocasió per saludar els que marxen a casa per les vacances.

Últim dia de feina. Els companys l’honoren, ell no fa cap discurs, aixeca la seva copa. Empassa saliva, un nus a la gola.

S’apropa el dia de la partença. Una visita a casa d’un amic per sortir a fer l’aperitiu i es troba una festa sorpresa, roman mut, mira a tothom i a ningú, els seus ulls no poden mirar altres ulls, es perden en l’infinit, l’emoció l’embarga.

El porta a l’aeroport, poques paraules, silenci carregat de dolor, arriba el moment de deixar la ciutat, la seva ciutat, i els amics, els seus amics. S’abracen, una llàgrima rodola des de sota d’unes ulleres fosques, Arrivederci, A presto.

Obre el sobre, hi ha un CD, és una compilació de grups italians, el posa al disc-man i s’ajusta els auriculars. “Solo per te (Italia) che mi hai fatto battare il cuore...”. L’avió s’enlaira, guanya altura ràpidament, Firenze es fa petita, més petita, cada vegada més petita, fins que desapareix.


11 comentaris:

  1. He vist que s'han fet correccions a posteri... no sé per què. El fet de no posar " als diàlegs i utilitzar els noms propis originals ha estat fet a posta. També s'ha introduit cursiva i s'ha canviat la puntuació...
    ??
    Demano que es torni a introduir la versió original.

    ResponElimina
  2. Hola,

    Havia introduït petites esmenes al text per fer-lo més llegidor (segons la meva opinió), i per corregir algunes faltes. Però el torno a la versió original.

    Fins una altra,

    ResponElimina
  3. Gràcies Amadeu. Per cert a moltes contribucions hi ha codificació enmig del text... però bé, tampoc voldria ser massa pesat.
    A reveure!

    ResponElimina
  4. Hola Miguel,

    Ja està polit el text de codis estranys (amb el navegador que jo utilitzava no els veia!).

    Gràcies!

    ResponElimina
  5. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  7. Very nice! I found a place where you can
    make some nice extra cash secret shopping. Just go to the site below
    and put in your zip to see what's available in your area.
    I made over $900 last month having fun!
    make extra money

    ResponElimina
  8. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  9. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  10. Anna des de Firenzedijous, 27 d’abril, 2006

    Hola Miguel,

    Sóc l'Anna, potser no t'enrecordes de mi però vam coincidir a la Diplomatura (una noia amb un piercing al llavi...). Doncs res, que fa un mes que he arribat a Florència i m'ha agradat molt el teu text perquè a part de que està molt ben escrit, m'hi he vist reflectida, he tingut les mateixes sensacions, els mateixos pensaments... Tot just és el principi, però us puc assegurar que és una experiència que no s'oblida, tant a nivell personal com professional, ja que es tracta d'una biblioteca impressionant amb un fons immens...

    Un altre dia ja escriuré un text al bloc, potser quan porti una miqueta més de temps...

    Bacci!
    Anna.

    ResponElimina
  11. Hola Anna! Doncs quina enveja que estiguis a Firenze!! Que vagi molt bé, i a veure si escrius!

    ResponElimina